La Vanguardia; 23-8-1936

L'Ajuntament de Barcelona restituirà la bandera catalana de Lluís Companys al castell de Montjuïc dissabte que ve, setanta-cinc anys després que el President hissés la senyera per primera vegada en el mateix lloc i el mateix dia en què es compliran setanta-un anys del seu afusellament en el fossat de Santa Elena. Un gest polític rellevant que apuntala el to catalanista que Xavier Trias vol donar a la governació de la ciutat, siguin els qui siguin els aliats del seu govern en minoria. Un to sense escarafalls, en línia amb un altre gest simbòlic, la lliçó de Joaquim Maria Puyal com a pregoner de la Mercè. Un to civil.

Xavier Trias dóna curs d'aquesta manera a l'acord del ple de l'Ajuntament d'octubre de 2010, que va decidir restituir la bandera del President Companys. Un iniciativa que va portar llavors al ple el regidor Jaume Ciurana –avui cinquè tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Barcelona– i que va ser aprovada per tots els grups excepte el PP.

La bandera no tindrà les proporcions de l'ensenya espanyola de la plaça de Colón de Madrid, instal·lada per l'últim govern de José Maria Aznar. La idea és una altra: tindrà exactament les mateixes mesures que es creu que tenia la senyera hissada per Companys: vuit metres per cinc, suspesa d'un masteler de quinze metres la instal·lació dels quals estava ultimant ahir una brigada de treballadors en l'extrem nord del castell, el més visible des del pla de Barcelona.

La Comissió de la Dignitat ha estat l'encarregada de mesurar i encarregar la bandera prenent com a referència la fotografia de La Vanguardia del 26 d'agost de 1936 quan es va publicar la portada reproduïda en aquesta mateixa pàgina. La bandera serà lliurada per aquesta organització a l'Ajuntament perquè la col·loqui en el masteler que, com la senyera original, van desaparèixer en el curs de la guerra.

L'hissat de l'aquella primera bandera va tenir lloc dies abans de la publicació de la fotografia en La Vanguardia, el diumenge 23 d'agost de 1936. La Guerra Civil ja havia esclatat –de fet, poc abans d'aquest esdeveniment, en els fossats de Montjuïc havien estat afusellats dos generals insurrectes, Goded i Fernández Burriel– i la ciutat estava embargada per un agitat clima polític. La crònica publicada per La Vanguardia adona que la bandera simbolitzava la restitució del castell a Barcelona, "la vella fortalesa –relata el cronista en La Vanguardia– de les negres llegendes des de la qual s'havia combatut les llibertats encoratjades pel poble català".

L'acte, presidit per Lluís Companys, flanquejat per diversos consellers de la Generalitat, tenia una clar color polític: la major part de les organitzacions que es van adherir pertanyien a l'òrbita d'ERC.

El castell, malgrat que ja en els anys trenta havia perdut tot sentit estratègic des del punt de vista militar, va mantenir el seu esperit bèl·lic durant la guerra –quan va servir de presó– i fins a l'arribada de la democràcia.

En 1960, Francisco Franco, en una de les seves visites a la ciutat, va decidir lliurar-ho a Barcelona. Des d'aquell any, Montjuïc ja figurava com a part del patrimoni municipal però la seva gestió seguia sota la tutela militar a través d'un patronat que presidia el capità general de la regió militar. A més, en la fortalesa es mantenia un destacament militar.

Així va seguir fins a 2007 quan el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va decidir complir la promesa que ell mateix havia fet en un míting electoral en el Palau Sant Jordi en 2004. Va lliurar la gestió íntegra de l'edifici a l'Ajuntament de Barcelona amb l'única condició que es constituís un institut internacional d'estudis sobre la pau el futur de la qual, a dia d'avui, segueix sent incert. Com menys ja és clar que aquesta institució, en la qual havia de participar el ministeri de Defensa i la Generalitat, no s'ha constituït formalment i que ara ja no cap en els plans que el nou govern de la ciutat té per al castell.

Aquesta última i definitiva cessió no va ser fàcil i va explicar en el seu moment amb l'oberta oposició del ministre de Defensa, en aquell temps, José Bono que va arribar a suscitar una singular guerra de banderes en imposar com a condició al lliurament definitiu de l'edifici que en ell seguís onejant permanentment la bandera espanyola. Un requisit que l'ajuntament mai va arribar a acceptar com a condició. Així les coses, el castell va ser cedit definitivament a la ciutat a través d'una ordre del Govern. Formal i públicament mai s'ha fet un acte de recepció del castell.

La iniciativa de restituir la senyera, aprovada en el ple de l'Ajuntament d'octubre de l'any passat es va activar amb l'arribada del nou govern quan el castell va quedar sota la tutela de l'àrea de Cultura de l'Ajuntament que dirigeix Jaume Ciurana. En l'anterior mandat, el baluard depenia de l'àrea de Presidència i estava sota l'òrbita del delegat, Ignasi Cardelús. Part de les instal·lacions que es volien habilitar per al centre de la pau es destinaran ara al Memorial Democràtic, que manca d'una seu formal després de l'accidentat tancament del seu centre de Via Laietana.

Font : La Vanguardia

Lluís Companys va ser l'únic president triat democràticament que va ser assassinat pel feixisme, a l'edat de 58 anys, i l'únic president legítim afusellat al Segle XX.

Aquesta matinada ha fet 71 anys que el President de la Generalitat, Lluís Companys, va ser executat en el fossat de Santa Eulàlia, al castell de Montjuïc, en compliment de la condemna a mort "per rebel·lió militar" (va ser assassinat pels revoltats colpistes per un delicte que jurídica i metafísicament no va cometre) al fet que va ser sentenciat el dia anterior per un tribunal militar, en consell sumarísimo de guerra que va durar una hora. Va morir, segons ell va deixar escrit, "sense un polsim de rancor" (íntegre fins a l'últim moment). Les últimes hores són un exemple de dignitat. La notícia de la condemna de Companys va ser vetada per la censura. Aprovada la sentència, va ser notificada a Companys. El defensor va manar un telegrama urgent al general Franco demanant l'indult. Després va prometre a les germanes del President que gestionaria una visita perquè poguessin acomiadar-se del seu germà. al caient de la tarda, les tres germanes es van personar al castell per veure al President. El jutge militar els va concedir permís per abraçar al seu germà, amb el qual van estar tres hores, fins a la una de la matinada. Una vegada les germanes van abandonar el recinte, Companys va ser visitat pel pare castrense i un jesuïta del que va acceptar l'auxili espiritual. Després de confessar-se, va assistir a missa i va combregar. Tot seguit va demanar pa i xocolata d'Agramunt i va prendre dues copes de conyac. L'hora de l'execució estava assenyalada per les sis del matí, encara que va caldre demorar-la per esperar al fet que claregés. L'espera la va passar al pati d'armes del castell, passejant i fumant. Quan va començar a clarejar, a instàncies del propi reu, la comitiva es va engegar. El descens fins al fossat de Santa Eulàlia es va fer lentament, en un silenci sepulcral. En arribar al fossat d'execució, Companys va parlar animadament amb els sacerdots i fins i tot se li va veure somriure. Després es va abraçar al seu defensor, Josep Maria de Colubí, a qui va regalar els bessons d'or que portava, i amb pas decidit es va dirigir al mur. El piquet estava format per soldats d'infanteria comandats per un tinent provisional, molt jove, escollit a l'atzar. Aquest es va apropar al president per embenar-li els ulls i situar-ho d'esquena al piquet. De forma sòbria i sense articular paraula, va refusar la bena i es va mantenir de cara al piquet, a tan sols sis metres de distància. En la tènue llum d'aquella matinada del 15 d'octubre de 1940, destacaven les sabatilles de roba blanca que calçava Companys i el mocador, també blanc que portava, com sempre, en la butxaca superior de la jaqueta. En el moment de la descàrrega, va cridar amb fermesa i clarament "Per Catalunya...". Companys va caure malferit i l'oficial, a qui li tremolava el pols, es va apropar per disparar-li el tir de gràcia. Va haver de repetir el tret i després de comprovar que havia mort, va recollir el mocador blanc que estava xopat en sang. El forense va certificar la defunció de Companys a les 6.30 del matí. En la làpida, les autoritats franquistes no van deixar escriure el seu nom ni referencia alguna.

Durant la dictadura mans anònimes deixaven un ram de flors amb un llaç amb la bandera catalana

IIIIIIII