TOSCA -3-

Luciano Pavarotti, aria : E lucevan le stelle. Tosca; Puccini.

E lucevan le stelle,

Ed olezzava la terra,

Stridea l'uscio dell'orto,

E un passo sfiorava la rena...

Entrava ella, fragrante,

Mi cadea fra le braccia.

Oh! dolci baci, o languide carezze,

Mentr'io fremente

le belle forme disciogliea dai veli.

Svanì per sempre il sogno mio d'amore,

L'ora è fuggita

E muoio disperato!

E muoio disperato!

E non ho amato mai tanto la vita!

Tanto la vita!...

Y brillaban las estrellas,/ Y olía la tierra,/ Chirriaba la puerta del huerto,/ Y unos pasos rozaban la arena.../ Entraba ella, fragante,/ Caía entre mis brazos.../ ¡Oh, dulces besos! ¡Oh, lánguidas caricias,/ Mientras yo, tembloroso,/ Sus bellas formas liberaba de los velos!/ Se desvaneció para siempre mi sueño de amor.../ El tiempo ha huido.../ ¡Y muero desesperado!/ ¡Y muero desesperado!/ ¡Y no he amado nunca tanto la vida!/ ¡Tanto la vida!

TOSCA -2-

Giacomo Puccini
(1858-1924)
TOSCA
Act. 2, Aria de : Vissi d'arte, vissi d'amore
Maria Callas
Covent Garden 1964.

(nel massimo dolore) 
Vissi d'arte, vissi d'amore, 
non feci mai male ad anima viva!... 
Con man furtiva 
quante miserie conobbi, aiutai... 
Sempre con fe' sincera, 
la mia preghiera 
ai santi tabernacoli salì. 
Sempre con fe' sincera 
diedi fiori agli altar. 

(alzandosi) 

Nell'ora del dolore 
perché, perché Signore, 
perché me ne rimuneri così? 
Diedi gioielli 
della Madonna al manto, 
e diedi il canto agli astri, 
al ciel, che ne ridean più belli. 
Nell'ora del dolore, perché,
perché Signore, perché
me ne rimuneri così?

XXXXX

(Con muchísimo dolor)
He vivido del arte, he vivido del amor,
¡nunca le he hecho mal a nadire...!
Con mano furtiva
cuantas miserias he conocido,
he socorrido...
Siempre, con fe sincera, mi plegaria
en los santos templos, elevé.
Siempre, con fe sincera,
he llevado flores al altar.

(Levantándose)

En la hora del dolor, ¿por qué,
por qué Señor, por qué
me pagas de esta manera?
He dado joyas
para el manto de la Señora,
y he dado mi canto a las estrellas,
que brillaban tan radiantes.
En la hora del dolor, ¿por qué,
por qué Señor, por qué

me pagas de esta manera?

TOSCA -1-

Tosca és un melodramma en tres actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en el drama homònim de Victorien Sardou (París, 1887), que s’estrenà a Roma el 1900 al Teatro Costanzi. La crítica i la reacció del públic de l’estrena foren negatives, però aviat esdevingué favorable i s’escampà per Itàlia, Europa –al Liceu s’estrenà el 1902– i Amèrica. Convertida en una de les obres més estimades del repertori puccinià –es podria afirmar que també del repertori italià–, els grans cantants n’han fet versions esdevingudes mítiques, com és el cas de Maria Callas. Els seus apassionats protagonistes es mouen en un tens ambient polític –que condiciona la trama i porta al desenllaç fatal– que respon a uns fets i a uns moments històrics de la Roma del 1800. Les invasions napoleòniques, rebudes a Itàlia per revolucionaris i liberals com a signe de llibertat, s’enfrontaren amb els autoritaris i absolutistes governs establerts: Imperi austríac, Regne de Nàpols, Estats Pontificis. Les tropes franceses que ocuparen Roma (1798) i proclamaren una República romana foren expulsades un any després per l’exèrcit napolità i el poder papal fou restaurat. 

En l’òpera, l’excònsol de la República, Angelotti, fugitiu de la presó del Castel 

Sant’Angelo, s’amaga a la capella familiar de Sant’Andrea della Valle, i és protegit pel seu amic, 

el pintor Mario Cavaradossi. La presència de la seva amant, la gran cantant Floria Tosca, i les 

sospites sobre el fugitiu, hi porten el cruel cap de la nova policia romana, Scarpia. Aquest fa detenir i interrogar sota tortura el pintor als seus apartaments del Palazzo Farnese. Tosca demana clemència, però incapaç de resistir l’horror acaba confessant i Scarpia li promet salvar la vida del seu amant amb un afusellament simulat si cedeix als seus desigs sexuals. Tosca, enfollida per l’odi, assassina Scarpia d’una ganivetada. Quan arriba a la torre de Sant’Angelo, on s’ha de produir l’execució, adverteix l’amant de l’estratègia pactada, però l’escamot dispara de debò. Tosca s’adona del cruel engany i quan van a detenir-la es llança al buit. 

Situacions i personatges estan presentats amb una eficàcia dramàtica i musical extraordinàries, 

amb algunes de les àries més populars i vibrants del repertori («Recondita armonia», «Vissi 

d’arte», «E lucevan le stelle»), juntament amb una sèrie de motius recurrents i una orquestració 

excel·lent, dins la línia del melodrama romàntic italià, però amb escenes de gran violència 

característiques del verisme. 

Font : Liceu.

Maria Callas a Tosca

GÖTTERDÄMERUNG.

El capvespre dels déus, de Richard Wagner; ultima obra de les quatre que conformen Der Ring Des Nibelungen.

En aquest vídeo l'emocionant i espectacular : Seguici fúnebre de Sigfrid  dirigid per Klaus Tennstedt.

LES CONTES DE HOFFMANN -Liceu 16-2-2013-

Offenbach entra en la gran opera amb aquesta obra, aconseguint deixar enrere la seva fama de autor només d operetes, de gran èxit però; opera fantàstica, de un gran romanticisme amb tints sobrenaturals i certa ironia i "esperpento". Les contes de Hoffman es basa en el conte de Jules Barber i Michel Carré; el protagonista narra en una taverna tres faules sobre les seves peripècies amoroses, fantàstiques i tràgiques. Considerada una obra mestra del romanticisme francès.

Pròleg, tres actes i epíleg per gaudir de les narracions de Hoffman en la taverna de Luther, a Nüremberg i de aquí viatjarem a Paris, Munic i Venecia, gaudin d un espectacle musical i visual, on destaca la celebre Barcarola del  segon acte.

No soc cap entès en Opera, però puc entendre i fer un anal-lisi del que significa una posada en escena, actuació e inclòs versió escollida pels  responsables del programa que oferira el Liceu aquesta temporada; per començar... soc contrari a modernitzar les operes, m' agrada enclavar-les en el marc on van ser composades, aquests invents o intents de portar histories clasques a la actualitat del segle XX o XXI mai m han fet el pes, no imagino un barber de Sevilla a la Sevilla d avui... Ni un els anells del nibelungs versionada com si fos la guerra de las galàxies. Però gustos i opinions a part, crec ben encertada la versió que ens ofereix Laurent Pelly mostrant uns contes obscurs, de perfils torbadors, certa atmosfera sinistra.

Havia llegit les critiques de la estrena, no entenc ni puc analitzar la obra com ho fa qui entén, en aquestes la veritat es que no ha deixat ben parada la obra, però des-de els meus ulls carents de coneixements puc dir que dins de tot he asistid a un gran espectacle, una posada en escena genial i bona interpretació dels cantants.

Tot i no ser una obra fosca, Pelly li ha donat aquest caire, que criticat per els experts, per mi es un descobriment i la veritat es que m' ha agradat la visió que ofereix aquesta versió. Tot i aixo si que considero que es un espectacle del tot prescindible, per preu i expectatives no paga la pena... 

Si es cert que per a mi la durada es excessiva, se'm va fer llarga que no pesada, no estic acostumat i suposo que el ritme de la obra passa factura a la meva impaciència per arribar a la fi de la obra, tot i aixo ha valgut la pena assistir un cop més al Liceu ( no son gaires a l llarg de la meva vida), més que el fet de veure una obra la emoció en si és tot el que significa accedir al recinte, la seva màgia i certa atmosfera que t envolta al traspassar la porta i accedir com en un túnel del temps a un espai de estils barrejats per les modificacions que ha sofert l'edifici, des-de el seu vestíbul  d'estil renaixentista, l escala noucentista  que et porta fins el salo dels miralls... Hom en aquest espai te la sensació de ser un figurant en alguna pel-licula del mestre Visconti. 

DIRECCIÓ MUSICAL 
Stéphane Denève

DIRECCIÓ D'ESCENA
Laurent Pelly

DIRECTOR D'ESCENA ASSOCIAT
Christian Räth

ESCENOGRAFIA 
Chantal Thomas

VESTUARI
Laurent Pelly

NOVA VERSIÓ DEL LLIBRET I DRAMATÚRGIA
Agathe Melinand

IL·LUMINACIÓ 
Joël Adam

VÍDEO 
Charles Carcopino

NOVA COPRODUCCIÓ
Gran Teatre del Liceu / San Francisco Opera / Opéra National de Lyon

REPARTIMENT
Natalie Dessay, Kathleen Kim, Tatiana Pavlovskaya, Susana Cordón / Eglise Gutiérrez; Michele Losier / Gemma Coma-Alabert; Salomé Haller; Michael Spyres / Ismael Jordi; Laurent Naouri / Oren Gradus i altres.
Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu

  

Curiosament, Les Contes de Hoffmann no va ser estrenada al Gran Teatre del Liceu, la estrena de la Opera de Offencbach va ser al Teatre ElDorado el 1924; enderrocat el 1929 estava situat on s'emplaça l' actual edifici central del BBVA a Barcelona. Teatre de gran popularitat en els 44 anys d'activitat teatral i cinematogràfica que va tenir.

Pròleg i epíleg

• Hoffmann, jove Poeta - Tenor
• Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
• Stella, cantant d'òpera - Part parlada
• Lindorf, rival de Hoffmann - Baríton
• La musa, musa de Hoffmann - Part parlada
• Andreas, criat de Stella - Tenor
• Luther, cerveser - Baix
• Hermann, estudiant - Baríton
• Nathaniel, estudiant - Tenor

Actes I, II i III

• Hoffmann, jove Poeta - Tenor
• Nicklaus, amic de Hoffmann - Mezzosoprano
• Olympia, nina mecànica, filla de Spalanzani -Soprano
• Spalanzani, físic i inventor, constructor d'Olympia - Tenor
• Cochenille, criat de Spalanzani - Tenor
• Coppelius, esperit del mal - Baríton
• Antonia, tísica, estimada per Hoffmann - Soprano
• Crespel, pare d'Antònia - Tenor
• Dr. Miracle, esperit del mal, doctor d'Antònia - Baríton
• Giulietta, cortesana veneciana, estimada per Hoffmann - Soprano
• Dapertutto, esperit del mal - Baríton
• Schlemil, enamorat de Giulietta - Tenor
• Pitichinaccio, criat de Giulietta - Tenor Còmic
• Cor d'hostes de Spalanzani i de dames i cavallers venecians, etc.

Les contes d'Hoffmann (1) - Barcarola

¡El tiempo huye sin cesar

y se lleva nuestras ternuras!

XXXXX

Barcarola.

The Barcarolle (from Act II in Jacques Offenbach's opera Les Contes d'Hoffmann). The singers are Agnes Baltsa ("Giulietta") and Claire Powell ("Nicklausse," Hoffmann's muse). A 1980 performance by The Royal Opera, Covent Garden, cond. Georges Pretre.

NICKLAUSSE
Belle nuit, ô nuit d’amour, (Bella noche, oh noche de amor)
souris à nos ivresses, (Sonríe a nuestra embriaguez)
nuit plus douce que le jour,
ô belle nuit d’amour!

GIULIETTA, NICKLAUSSE
Le temps fuit  (¡El tiempo huye sin cesar)
et sans retour emporte nos tendresses! (Y se lleva nuestras ternuras!)
Loin de cet heureux séjour,
le temps fuit sans retour.
Zéphyrs embrasés,
versez-nous vos caresses;
zéphyrs embrasés,
versez-nous vos baisers, Ah!
Belle nuit, ô nuit d’amour,
souris à nos ivresses,
nuit plus douce que le jour,
Oh belle nuit d’amour
Oh belle nuit d’amour
Souris à nos ivresses
Souris à nos ivresses
Nuit d’amour
Belle nuit
Oh belle nuit d’amour

POURQUOI ME REVEILLER?

Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?
Pourquoi me réveiller?
Sur mon front je sens tes caresses,
et pourtant bien proche est le temps
des orages et des tristesses!
Pourquoi me réveiller,
Ô souffle du printemps?


Demain, dans le vallon viendra le voyageur,
se souvenant de ma gloire première.
Et ses yeux vainement chercheront ma splendeur.
Ils ne trouveront plus que deuil et que misère! 
Hélas!
Pourquoi me réveiller, ô souffle du printemps?

Pourquoi me réveiller?

Werther.

Jules Massenet.

Alfredo Krauss.

Un bel dì vedremo.

Un bel dì, vedremo
Levarsi un fil di fumo
Sull'estremo confin del mare
...
Madame Butterfly; Giacomo Puccini, Giuseppe Giacosa & Luigi Illica.