SUBIRACHS -2-

Subirachs.
Barcelona
Edifici Tele Expres (1964)
C/ Aragó amb Roger de Flor.
Arquitecte : Josep Puig Torné
ENLLAÇ:  Subirachs-1-

ヤクザ

La galeria Tagomago de Barcelona ha presentat aquest dijous l'exposició fotogràfica 'Yakuza', d'Anton Kusters, que vol donar llum sobre la vida de les màfies japoneses.

 











L'exposició, que podrà veure's fins al 25 de juliol, s'emmarca dins el festival de Fotografia Documental Barcelona (DOCfield14), i mostra instantànies preses per Anton Kusters que els ha seguit amb la seva càmera durant dos anys de prop, una tasca gairebé impossible que ha derivat en un diari fotogràfic intens i sorprenent d'una de les màfies més poderoses del Japó, els Yakuza, que contribueixen en una part important del PIB del país. Els Yakuza són, a més dels grups del crim organitzat japonès, unes figures de referència en gairebé tots els aspectes de la vida quotidiana nipona. Kusters ens porta a endinsar-nos a les seves vides, amb la seva aprovació i sota la seva mirada atenta; ha aconseguit quelcom gairebé impossible: fotografiar amb integritat i de forma fluïda dins dels paràmetres d’un règim criminal poderós que no coneix ni política ni govern. Els Yakuzas són independents. Un fet poc sorprenent tenint en compte la cultura en què s’han desenvolupat.

Cap crim és alhora tan temut i tan respectat en una mateixa cultura com els dels Yakuzas al Japó.

Anton Kusters :
 «En el bar de l’hotel de Niigata, començo a entendre les interaccions socials subtils i constants. Les petites expressions a les cares, els gestos, les veus i les entonacions, el llenguatge corporal. A mesura que el bar es buida perquè el Padrí pugui prendre un cafè, tot sembla organitzat de manera estricta i alhora del tot natural. Per alguna raó no necessito que ningú em digui què he de fer, on m’he d’asseure, quan he parlar o quan he de callar. És com si percebés els límits i les expectatives implícites, i lentament entenc quan puc moure’m o millor aturar-me. Estic assegut en una taula al costat d’un guardaespatlles; la seva mirada em travessa. Bec el meu granissat de cafè. Me n’adono que he d’anar amb peus de plom».
Tokyo, 2009.

Galeria Tagomago

La galeria Tagomago és el projecte personal de Vicenç i Valérie Boned, col·leccionistes d'art especialitzats en fotografia contemporània.
La programació està basada en l'eclecticisme i pretén acollir totes les tendències de la fotografia, sense limitacions d'estil o de gènere.

DESIDERATUM.

Hombres de la Revolución que aspiráis a las reformas morales y materiales en bien del país. Yo soy tan revolucionario como vosotros. Hombres de la Tradición que os llamáis conservadores porque deseáis asimismo el bien moral y material de la nación sin perturbaciones ni sacudimientos. Yo soy tan conservador y tradicionalista como vosotros. Es decir, que soy a la vez revolucionario y conservador. Reformista y tradicionalista en nombre del bien público que unos y otros deseáis, y es porque no se puede llegar a este "desiderátum" común ni por el camino oscuro y accidentado de la Revolución ni por el vehículo desconcertado del Tradicionalismo.

Ildefons Cerdà.

(1915-1976)

La nova façana del COAC

El dimarts 3 de juny ha tingut lloc a la sala d’actes del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya l’obertura de Lemes i la presentació del projecte guanyador del Concurs per a la rehabilitació de la façana de la seu col·legial a Barcelona.

El Jurat del Concurs, presidit pel degà del COAC, Lluís Comerón, ha acordat proposar com a guanyador (entre un total de 12 propostes prèviament seleccionades) el projecte presentat amb el Lema “Una altra Mirada”, que correspon a l’equip composat per la societat Fuses-Viader Arquitectes SLP, i els arquitectes Jorge Perea i Jordi Mansilla.

El Jurat considera que “Una altra Mirada” resol de forma excel·lent tant la necessitat de restauració de la façana com la millora de les seves prestacions, sobretot pel que fa a eficiència energètica i ambiental. El Jurat n’elogia “la senzillesa de la solució, que garanteix el manteniment de la façana responent bé a la problemàtica plantejada” així com destaca el fet que “partint d’una reinterpretació de l’edifici, el projecte ha acabat fent una reinvenció del mateix”.

Whatever Lola Wants -Della Reese-.

A veces los creativos publicitarios rescatan del olvido viejos standards de la música popular, americana por lo general, viene a la memoría el caso de la campaña de Levi's con la version de Mad about the boy que inmortalizo la diva del jazz Dinah Washington. Este año Nestlé para celebrar el 25 aniversario de Magnum la agencia publicitaría rueda en Barcelona el spot con música de fondo del standard del musical Damn Yankees (Malditos Yanquiis) interpretado por Della Reese, cantante y actriz afroamericana de largo recorrido en Broadway y con una dilatada discografia editada.

Whatever Lola Wants es un standard que han versionado desde Sara Vaughan, Peggy Lee, obviamente Della Reese y hace poco tiempo Gothan Project.

Della Reese

Della Della / Cha Cha CHa

Whatever Lola Wants

RCA Victor; 1961.

MAGNUM 25# SPOT
Desde L'Examaple y la emblematica tienda de Flores Navarro (open : 24h/365d), Via Laietana, Montjuich, Ciutadella, Estació de França, Tibidabo i Gotic hasta Colón.

ALMA / ZACAPA i CuldeSac.

 Hasta el 8 de junio en el Hotel Alma Barcelona (Mallorca, 271) se puede vivir la experiencia Zacapa Room, evento con el que el mitico ron guatemalteco se da a conocer en su variado catalogo del destilado de caña de azucar tan arraigado en la cultura caribeña.

Catas guiadas, maridajes, degustaciones, cócteles... de la mano de la Chef Núria Gironés.

Abierto a todo el publico, Zapaca Room se puede disfrutar en el magnifico jardín interior del hotel, acondicionado para la ocasión por CuldeSac, estudio valenciano de interiorismo y arquitectura.

nota de prensa:

 Madrid, marzo de 2014- Después de pasar por Zurich, Copenhague, Berlín, Hamburgo, Milán y México DF y tras el éxito de las dos ediciones celebradas ya en Madrid (con cerca de 5.000 visitantes), llega por fin a Barcelona Zacapa Room: un espacio sensorial en el que disfrutar del mejor ron del mundo y el único que se encuentra entre las 100 marcas de lujo más prestigiosas a nivel internacional según la World LuxuryAssociation, junto a firmas como Rolls Royce, Hermès o Patek Philippe. El escenario elegido para albergar este exclusivo lounge temporal ha sido el hotel AlmaBarcelona, un hotel-boutique Gran Lujo, ubicado en un singular edificio del Eixample, a escasos metros del Passeig de Gràcia. Su espectacular jardín interior, con más de 400 m² de superficie, se vestirá para la ocasión de la magia y el carácter Premium de Ron Zacapa para acoger, por tiempo limitado, multitud de propuestas ineludibles para los amantes del lujo en la Ciudad Condal.

HOTEL ALMA BCN : hotel alma bcn

CuldeSac : culdesac.es

SEU DE DISTRICTE S-M

D'estil modernista, la seu del districte Sants-Montjuïc, és un edifici construït per Jaume Gustà i Bondia (1895) i Ubald Iranzo i Eiras (1908-1915). Destaquen els seus vitralls noucentistes obra del mestre Francesc Labarta. La façana senyorial denota el seu caràcter d'edifici governamental, amb certs paral·lelismes estètics i de disseny amb la seu de l'eixample, és d'una riquesa ornamental extraordinària, on trobem multitud d'elements decoratius d una gran bellesa.

L'interior encara és més ric i ressalta més el seu estil modernista, un edifici ben guarnit d'escultures de pedra amb motius florals, la sala d'actes enlluerna pel tractament de la llum sobre l'espai i la claraboia de vidre treballat de l'avantsala, aquestes delicadeses artístiques fan de la seu un edifici noble en aquesta part de la ciutat, tot un luxe poder fer un recorregut; gaudir i descobrir un edifici ple de detalls que ens captivaran en la seva visita per l'interior.

Detalls de la Seu de Districte

ALTRES VISIONS -AGUSTI CENTELES-

Agustí Centelles i Ossó fou un fotògraf català autodidacte, de família humil, que desenvolupà l'etapa més important de la seva carrera entre els anys 1932 i 1940, primer treballant per compte d'altri i després com a freelance. La seva implicació amb el Govern de la Generalitat va provocar que hagués d'exiliar-se amb els republicans catalans i espanyols que van creuar la frontera en direcció a França.

Gràcies a la capacitat per veure el món a través de la seva càmera Leica, Centelles fou reconegut molt favorablement pels mitjans de l'època, on publicà destacats reportatges sobre esports, vida social o política, entre altres temes.

Els seus reportatges sobre el cop d'estat del juliol de 1936, els fronts d'Aragó o els camps de concentració francesos són documents únics que expliquen la història del país que tant va estimar.

En tornar a Catalunya, gràcies a la seva vàlua i tenacitat va poder a reprendre la seva carrera fotogràfica. En un primer moment va fer de forner a Reus, però posteriorment inicià un negoci de fotografia en el camp industrial i publicitari.

La seva vinculació amb la ciutat, que ha posat el seu nom a aquesta biblioteca, ens empeny a col·laborar estretament en tot el que estigui a les nostres mans per homenatjar-lo, i aquesta exposició n'és un exemple.

En aquesta mostra podreu veure un recull d'imatges no tan conegudes d'Agustí Centelles, que hem triat per intentar mostrar personatges de l'època i temàtiques diferents de les de la guerra —nens, dones, esports i el camp industrial—, a més de les fotografies que en el seu dia va fer a Salvador Dalí.

Tot i que Agustí Centelles va tocar gairebé tots el camps de la fotografia, en aquesta exposició es mostren els menys coneguts.

Del 3 al 29 d'abril a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample - Agustí Centelles

Comte d'Urgell, 145-147

Barcelona

AJ -1-

Visitar l'edifici de l'Ajuntament a la plaça de Sant Jaume permet descobrir els secrets arquitectònics i històrics de la construcció. I un dia com Sant Jordi és una oportunitat per fer-ho gràcies a la jornada de portes obertes.

Ramon Muntaner

Centenars de visitants han aprofitat la diada de Sant Jordi per veure les interioritats de l'edifici de l'Ajuntament. Amb uns guies molt especials: els personatges històrics que han escrit, amb els seus actes, la història de la ciutat.

Com el cronista del segle XIV Ramon Muntaner, al Saló de Cròniques, o el conseller Joan Fiveller. "Jo em vaig enfrontar al rei Ferran d'Antequera perquè pagués les taxes als comerciants", el que es coneix com l'enfrontament del vectigal", ha afirmat Fiveller, que va ser conseller en cap de Barcelona el segle XV.

Les claus de la ciutat.

També hi havia Rafael Casanova, conseller en cap entre el 1713 i el 1714. "Al Saló de Cent hi eren representats tots els oficis i gremis, i era on decidien les taxes, els impostos i els privilegis de Barcelona", ha explicat als ciutadans que visitaven el Saló de Cent.

El recorregut inclou estances com ara el Despatx d'Honor de l'Alcalde, el Saló de la Reina Regent (on es reuneix el Plenari del Consell Municipal), la Capella del Bon Consell o l'Escala Negra, que rep el nom pel marbre amb què es va construir.

Ramon Muntaner a la Sala de Cròniques

L'Ajuntament obre les portes als ciutadans en dates assenyalades, com ara Sant Jordi, Santa Eulàlia o la Diada.

C a n ò d r o m

MdR 2012

CARACTERÍSTICAS MARQUÉS DE RISCAL VERDEJO 2012

Marqués de Riscal es una bodega de la Rioja, se ha afianzado en pocos años en la DO Rueda, produce vinos elaborados y de gran calidad. Marqués de Riscal Verdejo 2012 está elaborado 100% con esta variedad complementada por un pequeño porcentaje de Viura. Macera en frío con la uva despalillada y a baja temperatura. Larga fermentación dejándolo reposar antes de ser embotellado a finales de febrero.
Es un vino blanco elegante, fresco y muy agradable.

NOTA DE CATA DE MARQUÉS DE RISCAL VERDEJO 2012

CATA A LA VISTA
Color amarillo pajizo pálido con reflejos verdosos y ribete acerado. Muy limpio y muy brillante.

CATA EN NARIZ
Nariz de elevada intensidad en la que destacan aromas florales junto a una jugosa fruta varietal (melocotón, fruta tropical) que, a momentos, se queda en un segundo plano. Expresivo fondo herbáceo.

CATA EN BOCA
Entrada directa y fresca. Buen recorrido sabroso, untuoso, ligero. Fruta equilibrada y refrescante acidez. Buen final, largo con ligeras y agradables notas amargas de notable persistencia.

Fuente : decantalo.com

RESTAURANT : Anfiteatro; Bcn.
10/4/2014
Preu botella : 17€

SUBIRACHS -1-

Subirachs, l'escultor de la passió.

La notícia de la mort de Josep M. Subirachs automàticament em fa pensar en la Sagrada Família, el conjunt escultòric de l'artista que va crear tanta polèmica i va ser objecte de tantes crítiques a mesura que les escultures anaven decorant les façanes del temple. L'estil de Subirachs a primer cop d'ull denoten una gran diferència de l'estil modernista del Temple d'Antoni Gaudí, mai sabrem que opinaria el genial arquitecte ni quines directrius hagues imposat a l'hora d escollir un escultor per les façanes del gran temple expiatori però segurament el resultat seria diferent del que finalment es va fer.

Per l'immensa majoria de nosaltres, ciutadans anònims, gent corrent, allunyats del coneixement profund de l'art el conjunt escultòric que gaudim al maravellarnos davant l'imponent temple només ens donarà dues opcions, agrada o no agrada i aquí entrarem en diferents matisos i opinions davant les dues obres, si considerem temple i escultura com obres independents o les annexionem en una de sola. Jo vec el conjunt de les dues maneres, en un tot indivisible i en dues parts ben diferenciades, també és veritat que podem acostar nos a l'obra només en l'exterior on és molt perceptible les dues mans que mes empremta deixaran al temple, Gaudi i Subirachs.

Em centraré en aquesta entrada en el conjunt escultòric, una aproximació en forma d'homenatge a Subirachs.

Tenint en compte que L'any 1926, mort de Gaudí, el temple només té acabades la cripta, l'absis i la façana del naixement, polèmica, complexa i heterogènia obra de l'arquitecte, a la mort de l'arquitecte sorgeix l'etern debat sobre la conveniència o no d'acabar l'obra o bé dexarla inacabada, com una ruïna consolidada com a monument... avui tot i que del debat encara persisteix una petita brasa, sabem del cert que les obres es finalitzaran, probablement cap al 2026-2028; els documents deixats per Gaudi són un complex enigma que s'ha anat desxifrant al llarg dels anys sobretot gràcies als nous avanços tecnològics; els estudis inimaginables a l'època dels càlculs estructurals, l'ús de certs materials i l'enrevessat sistema estructural de l'obra feien algú més que un projecte agosarat el fet de continuar amb les obres, la falta de fons, fets històrics i l'onada antimoderniste que va venir a la fi de l'estil van ser veritables entrebancs per agilitzar la construcció del temple; així i tot, certs detalls de l'obra restaven inexistents o bé perduts, com agulla en paller, de documents, estudis i esbossos per l'obra de La Sagrada Família.

60 anys més tard, la Junta Constructora del Temple decideix encarregar la realització dels grups escultòrics de la façana de la Passió a Josep M. Subirachs, escultor en plena maduresa i ja amb un bagatge artístic i professional més que demostrat en molts espais públics de la ciutat de Barcelona //////////////////////. Subirachs accepta el repte, admirador de l'obra del genial reusenc només posa com a condició poder treballar amb total llibertat creativa, deixant clar que respectarà l'obra de Gaudí proposant aconseguir la integració de l'escultura en la gegantina obra arquitectònica amb l'objectiu clar de què sempre es pugui distingir l'autoria de cadascuna de les parts.

La Passió relata els darrers i dramàtics dies de Jesús per la qual l'escultor tornarà a l'estil de l'expressionisme figuratiu per donar una visió altament dramàtica dels fets relatats en aquest capítol de l'història del cristianisme. Com si d'un còmic és tractes, el conjunt escultòric és presentat en forma dels episodis del cruel fi de la vida del fill de Déu; Subirachs acoblarà la seva obra de forma ascendent començant pel Sant Sopar i acabant en l'escena de l'enterrament al Sant Sepulcre.

Entre 1987 i 2005 Subirachs treballarà en aquest conjunt, evidentment sent l'obra cabdal del seu dilatat treball com a escultor; magnitud, originalitat, controvèrsia.... adjectius que defineixen molt bé aquest conjunt escultòric que fa passar a la posteritat a l'artista eclipsant de forma molt evident la llarga producció de Subirachs. Com va dir Xavier Barral : “Es un encàrrec emblemàtic que li valdrà una immensa posteritat”, La Sagrada Família és obra de Gaudí, d'estil preferentment modernista però com gairebé tots els grans temples de la historia la durada de la seva construcció dóna com a resultat que no sigui d'un sol estil ni d'una sola època, en el cas del Temple expiatori a més a més si som justos tampoc serà obra d'un sol home, Gaudí, ja que el conjunt escultòric i ornamentis tic obra de Josep M. Subirachs, enriqueix i augmenta la ja de per si originalitat i magnitud d'una obra única al món, El Temple Expiatori de La Sagrada Família.

Segur estic que a partir d'avui al passar pel carrer Sardenya, entre Provença i Mallorca i de reüll o gaudint de ple de la façana de la Passió la veurem diferent i contemplarem un cop més una obra que siguem del credo que siguem no ens deixa indiferents i que és un orgull per tots els ciutadans de Barcelona.

D'ON VENIM? REFLEXIONS SOBRE L'ORIGEN CAUSA I FI DE L'ARQUITECTURA MODERNISTA.

Viollet-le-Duc fou possiblement qui inspira amb les seves publicacions el moviment artístic conegut a casa nostre com Modernisme tot i que el moviment en si s'estava coent a foc lent des de feia anys degut a les corrents artistiques que arribaven des de França i Anglaterra, tot i que el moviment de l'art noveau s'inicia com a tal a Belgica.

Eugènne Emmanuel Viollet-le-Duc, arquitecte i teòric francès fou inspirador a través dels seus escrits a revistes com The Studio del iniciador del moviment a Catalunya, concretament a Barcelona, Lluis Domènech i Montaner.

El gran arquitecte català dona tret d inici al moviment amb la publicació d'un article titulat : EN BUSCA D'UNA ARQUITECTURA NACIONAL on posava de manifest la intenció i l'eclecticisme del moviment.

“Apliquemos abiertamente las formas que las nuevas experiencias y necesidades nos imponen enriqueciéndolas y dándoles expresión con los tesoros ornamentales que los monumentos de todas las épocas y la naturaleza nos ofrecen”.

Situem el moviment en el moment just en la historia, Barcelona viu un creixement econòmic, demogràfic i urbanístic mai vist fins aleshores, Cerdà hi ha dissenyat l'Eixample i l'enderrocament de les muralles ofereix un espectacular solar a l'urbanista per ordenar i fer créixer la ciutat per situarla entre les ciutats capdavanteres d'Europa; passem d'una ciutat que era punt estratègic militar a una ciutat febril, comercial, viva que fa créixer una burgesia que abandona el taller per passar a fàbriques, l'onada de gent que arriba a ciutat necessita espai i la burgesia abandona el perímetre que quedava tancat per les muralles per enfilar cap punts més alts de la ciutat; les grans avingudes i passeigs que ben aviat seran urbanitzades per edificis que començaran a mostrar els signes identitaris del moviment modernista.

La burgesia entenia el moviment com un símbol urbà del progres nacional, a la manera dels mecenes de l'art noveau; gent com Eugeni Guell o el marques de Comillas encarregaven obres a arquitectes modernistes, canvien la fisonomia de la ciutat i donant un aire i estil únic que és avui dia enveja del món i patrimoni de la humanitat en algunes obres. El modernisme és arrelat en un nacionalisme i catolicisme propis del conservadorisme de la burgesia, allunyat de l'ideal socialista que té el moviment a Europa.

Els primers deixebles notoris de Domenech i Montaner : Gaudi i Francesc Berenguer per recalcar certs trets regionals s'inspiren i utilitzen el moviment mudejar, ben notori a la Casa Vicens i a les Bodegues Güell, mudejar i invencinos historicistes juntament amb les noves idees estructurals (l'us del ferro a la vista i bovedes de secció en forma de catenària).

Gaudí és el gran geni de l'arquitectura modernista, basa el seu treball en dues senzilles premises:

1.- l'estudi de l'arquitectura ha de començar per les condicions mecàniques de la construcció.

2.- la imaginació de l'arquitecte devia estar lliure de tota convenció estilística.

Així, tenim  que l'obra de Gaudí és un compendi d'associació lliure en què les formes evocadores de configuracions animals (mitològics en alguns casos), vegetals o geològiques marquen els trets distintius de la seva obra, com en el cas de la cripta de la Colònia Güell on l'estructura imita les formes irregulars d'arbres i teranyines fent que l'estructura adquireixi inconscienment un fi racional; més tard trobarem aquesta característica al cim de la seva obra, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, la façana presenta una visió com mil·lenària, de pedra erosionada pels capricis de la naturalesa o superfícies banyades amb àcids corrosius deixant empremta de la seva corrosiva acció deixant a la imaginació de l'espectador restes incomprensibles d'algun llenguatge perdud. 

A la Cripta de la Colònia Güell un troba tot el misteri i surrealisme que envolta l'obra del geni reusenc, l'estructura d'inspiració gòtica es reinterpreta com una formació biològica que ha crescut gradualment en resposta a l'entorn. Gaudí arribarà a fascinar als surrealistes de la dècada dels 30 perquè la seva obra presenta profundes preocupacions culturals i personals com en molts artistes surrealistes (Dalí per exemple).

L'arquitectura modernista, tant intima i personal que arriba a convertir-se en un símbol popular de la identitat nacional i en senya identificativa d'un període de reafirmació i consolidació de la nova societat que impera a finals del segle XIX i principis del XX.

COLITA, PERQUE SI!

 Colita és la fotògrafa de la Gauche Divine, d'una època interessant de la burgesia barcelonina, de gent amb inquietuds, dels darrers anys d'un període gris.
Fotògrafa de caràcter, d'estil propi hereua de Català-Roca i d'altres cronistes gràfics de Barcelona.

Recull el testimoni de l'exposició que es va fer el 2011 a Català-Roca, com un paralelisme entre les dues obres que es concatenen en el temps.

La Pedrera acull a Colita, espai i fotògrafa icones de la ciutat, embolcalla l'obra plena d'imatges que ens transporten a un moment intens de vida nocturna, de carrers grisos, de la Barcelona viva de finals dels 60 i principis dels 70, on una generació d'intel·lectuals com Terenci-Moix, Ricard Bofill, Jaime Gil de Biedma, Oscar Tusquets i d'altres van fer sense voler un grup de renovació de la vida nocturna de Barcelona.

La Pedrera : Colita, Perque si

«Una imatge val més que mil paraules només quan és tan poderosa que pot crear estat d’opinió. Quan és realment útil.»

Diari de Colita, 11 d’agost de 1999

Paella i el Suquet de l'Almirall

D'arrossos i paelles és fan moltes a tot arreu, algunes són immenjables i no valen el preu que és paga per ells. El barri de la Barceloneta té locals on la paella és el plat estrella, molts cops encarada a un turista que es menja el que li posin sense tenir la capacitat de saber si està menjant quelcom mínimament acceptable, cosa que a vegades va en detriment de la fama que té el barri en quant a restauració. Tots em provat paelles en alguns locals del barri mariner, nostàlgia dels xiringuitos a peu de platja en la Barcelona preolímpica o ja avui en dia en els restaurants redissenyats i amb ínfules de cuina d'autor o els locals tradicionals de tota la vida en el cor del barri com poden ser Can Ramonet, Salamanca i algun altre.

El Suquet de l'almirall és un dels restaurants nascuts amb la febre olímpica i el qual ja he comentat en un parell d'ocasions, és un bon restaurant, qualitat-preu, entre els tops ten, podríem dir, dels de la zona, ha sabut adequar la cuina tradicional marinera amb un punt de modernitat i cuida d'autor sense perdre les arrels del gran receptari català en cuina marinera.

Llegeixo sorprès i amb un pèl de vergonya pels altres el rebombori causat pel xef Quim Marqués en voler patentar la seva Paella Catalana, un dels plats estrella de la seva carta i que presenta etiquetada amb número de serie i DO, és una paella on tots els ingredients son DO Catalunya però d'aquí a voler patentar amb aquest nom un plat que té les seves arrels en la cuina valenciana, ens agradi o no, des del meu punt de vista és una ximpleria que frega el xovinisme i les ganes de cridar l'atenció i fer polèmica amb algú que va més enllà de la gastronomia.

Quan mirem la carta i ens fixem en l'apartat dels arrossos a casa nostra, són poques per no dir gaire bé cap les ocasions en què la paella ve amb el seu nom original, si és que podem dir que s'ha de dir així, és a dir "paella valenciana", trobem en la carta el nom com a paella, paella de marisc...
Que Quim Marques presenti la seva arròs amb aquests productes de la terra, que afegeixi les prunes tan arrelades als nostres rostits, que la presenti amb una senyera o una estelada és el de menys, una paella és una paella i per la llarga experiència que tots tenim al menjar aquest plat sabem que podrà ser millor o pitjor que en altres llocs però que no deixa de ser un plat que d'original no té res... No és qüestió d'entrar en debats sobre si s'ha de dir així o axa, si és un plat típic de Valencià (he vist paella a cartes de restaurants a Euskadi, Madrid, Sevilla...), de llevant o ja forma part de la cuina típica d'Espanya.... A qui se li ocorreria posar als callós una denominació toponomica? Callós a la madrileña.... però qui no ha menjat uns callós al Pinotxo de la Boqueria o a Can Culleretes i no pensem que estem menjant Callós a la barcelonina?
Deixem nos de circs i de buscar polèmiques, la resposta fagocitada des de Valencia era lògica i normal, aquí em servit arrossos des de fa més d un segle i no ha calgut mai posar li nom ni cognoms, seguirem demanant i menjant paella, arròs etc, seguirem encertant o maleint l'elecció perquè s'anomeni com s'anomeni l'arròs sempre tenim el risc de què no estigui en la seva millor cocció o excés de cocció i a vegades això no és qüestió de menjar en un lloc o en un altre.

Josep Pla va dir a la seva obra "El que hem menjat" : Agafant, ara, la cuina de l’arròs en termes generals, hi ha hagut persones que davant el panorama han arribat a una certa síntesi que consisteix a dir que, d’arrossos, només n’hi ha de dues classes: els barats i els cars.

Sibarites del arròs com el Sr. de Perellada no n'hi ha avui en dia, però tots, qui mes qui menys sabem distingir entre una bona paella/arròs i una mala paella/arròs.

Suquet de l'almirall 2.011

Suquet de l'almirall 2009

TORRE CORTES

Petita joia modernista que passa desapercebuda al costat dels grans edificis del mateix estil pero que dona una amplitud de mires més ample al que va ser el moviment capdavanter dels finals del segle XIX i principis del XX, la Torre Cortés, situada a Pedralbes, districte de Les Corts, és una petita residència particular (actualment als baixos es va establir una entitat bancaria) construïda per l'arquitecte Salvador Valeri i Pupurull (1873-1954) autor d'obres més conegudes com la Casa Comalat a Barcelona.

Salvador Valerí influenciat per Gaudí, aporta un gran ús de la ceràmica vidriada i les formes ondulades en gran part de la seva obra, demostrant un estil molt personal i propi.

La Torre Cortés no és una excepció, a pesar de les seves mides, en ella destaca la façana blanca lleugerament corbada; les garlandes de la part superior de les finestres i l'ornamentació colori da sota la cornisa com a detalls més característics.

Dos frisos decoratius de ceràmica flanquegen la triple finestra dóna al immoble un aire molt original i d 'una gran riquesa ornamental.

Al costat de la Torre Cortés es troba el restaurant "El Mató de Pedralbes" (SGBCN: EL MATO DE PEDRALBES ), restaurant amb molts anys de vida i actualment en certa decadència gastronòmica.

El Mató de Pedralbes.