Tosca és un melodramma en tres actes de Giacomo Puccini, amb llibret de Giuseppe Giacosa i Luigi Illica, basat en el drama homònim de Victorien Sardou (París, 1887), que s’estrenà a Roma el 1900 al Teatro Costanzi. La crítica i la reacció del públic de l’estrena foren negatives, però aviat esdevingué favorable i s’escampà per Itàlia, Europa –al Liceu s’estrenà el 1902– i Amèrica. Convertida en una de les obres més estimades del repertori puccinià –es podria afirmar que també del repertori italià–, els grans cantants n’han fet versions esdevingudes mítiques, com és el cas de Maria Callas. Els seus apassionats protagonistes es mouen en un tens ambient polític –que condiciona la trama i porta al desenllaç fatal– que respon a uns fets i a uns moments històrics de la Roma del 1800. Les invasions napoleòniques, rebudes a Itàlia per revolucionaris i liberals com a signe de llibertat, s’enfrontaren amb els autoritaris i absolutistes governs establerts: Imperi austríac, Regne de Nàpols, Estats Pontificis. Les tropes franceses que ocuparen Roma (1798) i proclamaren una República romana foren expulsades un any després per l’exèrcit napolità i el poder papal fou restaurat.
En l’òpera, l’excònsol de la República, Angelotti, fugitiu de la presó del Castel
Sant’Angelo, s’amaga a la capella familiar de Sant’Andrea della Valle, i és protegit pel seu amic,
el pintor Mario Cavaradossi. La presència de la seva amant, la gran cantant Floria Tosca, i les
sospites sobre el fugitiu, hi porten el cruel cap de la nova policia romana, Scarpia. Aquest fa detenir i interrogar sota tortura el pintor als seus apartaments del Palazzo Farnese. Tosca demana clemència, però incapaç de resistir l’horror acaba confessant i Scarpia li promet salvar la vida del seu amant amb un afusellament simulat si cedeix als seus desigs sexuals. Tosca, enfollida per l’odi, assassina Scarpia d’una ganivetada. Quan arriba a la torre de Sant’Angelo, on s’ha de produir l’execució, adverteix l’amant de l’estratègia pactada, però l’escamot dispara de debò. Tosca s’adona del cruel engany i quan van a detenir-la es llança al buit.
Situacions i personatges estan presentats amb una eficàcia dramàtica i musical extraordinàries,
amb algunes de les àries més populars i vibrants del repertori («Recondita armonia», «Vissi
d’arte», «E lucevan le stelle»), juntament amb una sèrie de motius recurrents i una orquestració
excel·lent, dins la línia del melodrama romàntic italià, però amb escenes de gran violència
característiques del verisme.
Font : Liceu.
 |
| Maria Callas a Tosca |
No hay comentarios:
Publicar un comentario