M'agafa la mort d'en Santi Santamaria minuts abans de la desfeta al Emirate davant dels Gunners. Sense temps de reacció aparco la noticia que lentament va brotant a la memòria minuts després de que l arbitre senyali la fi del partit, coneixedor de que la derrota em donarà la possibilitat de tornar a viure una nit màgica al camp. La tragica noticia agafa cos al meu cap i començo a donar voltas sobre la figura del gran cuiner català, al qual m habia enganxat a llegir en las sevas col-laboracions al Magazine de La Vanguardia factor determinant per admirar la seva gran personalitat i sabiessa.
La vida és així de calenta i freda, la mort de un personatge de la nostra cultura i un esdeveniment esportiu marca'n la fi de la jornada, trista noticia i amarga derrota.
El traspas d'en Santi Santamaria no em deixa indiferent per motius diversos, i és la raó per la qual faig aquesta entrada; primer de tot la mort d'un homenot, com diria en Josep Pla, el primer cuiner català en tenir estrelles Michelin quan semblava ser exclusiu domini dels bascos, ell va ser el primer, després vingué la resta, en segon lloc la cuina com a fet cultural, imatge del país, essència i arrels en un plat la nostra cuina evolucionada sense perdre la recepta tradicional, la cuina de l'avia ( en el cas d' en Santi, de la mare), l'amor immens per la cuina i la tasca de divulgació i educació que al llarg de 30 anys ha fet des-de Can Fabes, rovell de l'ou i epicentre del seu univers.
Com tot geni té las seves pol-lemicas i els seus devots, no deixar indiferent és signe identificatiu dels genis, el seu trencament amb la cuina d'autor més agossarada i moderna el fa ser l'antisistema del moment, cosa que li crea el rebuig majoritari dels seus col-legas enlluernats pel geni de genis: Ferran Adrià.
Fidel a les seves conviccions, plantejaments i principis, la llum d en Santi Santamaria lluny d'apagar-se, s'expandeix; sol en el camí, la seva expansió confirma que en la cuina tot te el seu lloc i que no hem de seguir las pautes d'un moviment; sentar-se a taula ha de ser sempre una experiència enriquidora on l'ampli espectre que en podem treure de fer las coses de diferents maneres han de ser in-puts positius a l'hora de gaudir d'un dels major plaers de la vida, un bon àpat.
Es per aquest a contracorrent que sempre he tingut una gran simpatia pel Santi Santamaria, quan tothom parla de la desconstrucció, la esferificació els mousses... punt crucial del trencament amb la onada de la cuina d'autor liderada pel Ferran Adrià seguida per deixebles i dáltres cuiners allunyats en un principi de la emergent cuina d'autor, ell va seguir oferint la gran cuina catalana, el gran receptari actualitzant-lo i fent que perduri en la nostra cuina. En tots els casos tant la cuina del Santi com la d'en Ferran tenen lloc a la nostra cultura igual que un muntatge dels clàsics ho té ja sigui en versió d'en Calixto Bieito o en espectacle de la Fura.
L'alta cuina és un món de divos, sota la aparença de ser col.legas i amics els egos impera'n, clau perque la creativitat no s'aturi i perque sempre dins de la manada algú vagi a contracorrent obrint o mantenint altres vias. La sort és que ens queda el legat, un legat per gaudir de l'art més efímer, irrepetible i únic la de un plat fet amb tanta dedicació, amor i sentiment com ho pot ser qualsevol obra d'art creada per un artista plàstic, amb la diferència de que un quadre no te'l pots menjar i “només” t'alimenta l'ànima.
DESCANSI EN PAU.
DESCANSI EN PAU.
XXXXX
SANTI SANTAMARIA :
XXXXX
McQ
No hay comentarios:
Publicar un comentario