De Rio Grande a Two For The Road, de Ford a Donen, passa'n per altres grans directors, actors i obres mestres del 7e art, hores i hores de projeccions, milers de metres de cel-luloide captivadors, engresca'n la retina i alimenta'n l'esperit i el cervell, aventures, drames, comèdies, musicals i cinema d'autor, grans espectacles i cinema més intim, ambiciós i modest ... tots aquests records i visionats aniran lligats per sempre a la sala Aquitània, llar de la nostre Filmoteca durant els darrers vint anys. El passat dilluns amb una triple sessió molt simbòlica tancava las portes la llar dels qui gaudim del cinema en majúscules, del cinema com a art i com a espectacle de masses, entre-tenidor i reflexiu, l'art mes a l'abast de la gent.
Fa gairebé 20 anys que la vaig trepitjar per primer cop, amb la projecció de Rio Grande, escabullintme de una avorrida classe, una sessió a les 5 de la tarde, només en V.O sense subtítols, i des de aquell dia l'Aquitània, o la Filmo com s'acostuma a anomenar entre els que la trepitgem habitualment es va convertir en refugi de campanes (o peyas que diuen ara...), allà un es podia reunir amb Jhon Wayne, Cary Grant, Bogart o Lawrence Olivier, beure dels còctels que tan be preparaven gent com Hawks, Hitchcock, Lean o Lang i flirtejar amb Veronica Lake, Katherine Hepburn o Maureen O'Hara.
La Filmoteca ens espera a un nou espai, al barri del Raval, escenari que en altres èpoques be podien haver estat uns perfectes exteriors per alguna pel-licula de cinema negre com Panic in the Streets, The Asphakt Jungle o On the Waterfront, un repte per continuar sent la llar de las nostres pel-licules, las pel·lícules de la nostre vida.
Sessions en la més absoluta intimitat, 5, 6 espectadors com a màxim o la sala repleta com el dia que va venir Dennis Hooper a xerrar sobre Easy Rider, amb una cua que arribava a Josep Tarradelles; grans moments de taules rodones amb Romà Gubern i Miquel Porter, sessions mudes amb el piano de Joan Pineda i grans espectadors amb uns coneixements de cinema del que un va anar agafa'n poc a poc el poc que creu saber (mal saber diria jo) sobre el cinema.
A pocs dies per estrenar nou local, la nostàlgia floreix, records i anècdotes d'un temps, segur que serà mes modern, mes condicionat però de ben segur que el caliu, i aquella sala de-mode, emmoquetada, un projector amb mes km que el bagul de la piquer i campanes a mitja tarda reposaran per sempre a la sala de l'Avinguda de Sarrià; baixava el telo amb : A Prairie Home Companion de Altman, The Last Picture Show de Bodganovich i Rio Rojo de Hawks; concatenació més enllà de la projecció en si, com al film de Bodganovich el darrer film es Rio Rojo i de Rio Rojo el final amb la caravana en busca de un nou espai : l'Aquitània tanca portes.
McQ
ENLLAÇ D'INTERES :
No hay comentarios:
Publicar un comentario