SUPERACIO

El Carles és un noi del barri de tota la vida, deu tenir al voltant d'uns 45 anys, tenia una vida ben encarrilada, feina estable, dona, uns fills que creixien sans i ben educats ... Ens coneixem de fa molts anys, de coincidir a la cafeteria o al bar on de vegades coincidíem veient el futbol que també havia practicat en la seva joventut... Amb 39 anys la vida d'en Carles va canviar en uns segons... un ictus cerebral el va agafar a la feina al voltant de l'estiu... Va estar ben a prop de la mort, va ser un atac molt fort però les ganes de viure i l'esperit lluitador d'en Carles van fer que resistís i inicies la recuperació dura, llarga, lenta i amarga. Va estar molt de temps fora de circulació pel barri, malgrat saber la noticia poc podíem fer ,més que donar ànims i records a la Laura, la seva dona.

La vida d'en Carles va canviar completament, adéu a la feina, adéu a poder jugar a pilota amb els seus fills, a anar en bicicleta... a treballar... a portar una vida normal, seqüeles físiques i cerebrals han deixat al Carles ben tocat per la resta de la vida, però ell segueix venint a veure el Barça i a fer un cafè al mati mentre la dona treballa... Amb la pensió d invalidesa i el sou de la Laura van fent, sense excessos ni luxes, lluitant per tirar endavant com poden però segueixen sent igual de agradables.

Recordo un dia prenent cafè una tarda a la terrassa que va venir després de recollir al Oriol i la Andrea, comentant la F1 i altres coses trivials quan em vaig fixar que portava la esportiva descordada, vaig dubtar si dir-li per lligar-li, quan de cop ell és va adonar i sense deixar de seguir conversant en un tres i no res es va cordar la bamba amb una facilitat pasmosa que em va deixar amb un pam de nas... li vaig comentar i ell va riure, pensava inconscientment en la traça que té certa gent amb el Bondage i em preguntava si ... Però de cop vaig dir-li que havia quedat molt sorprès per  la facilitat amb que ho havia fet i si podia tornar a fer-ho i gravar-li en vídeo... Dit i fet... Després vam seguir xerrant com si res.

Ara fa uns dies, fent neteja de fotos i tonteries al movil vaig trobar el vídeo que no havia tornat a veure i em vaig decidir a penjar aquesta entrada com a homenatge i admiració a tota aquesta gent que malgrat els cops de la vida donen un cop de puny a la taula i encaren les dificultats amb dos collons, com em va demostrar el Carles amb la vida que ha pogut aconseguir després de mesos de lluita i superació; al costa de fites com las que fa el Killian Jurnet, Leo Messi o altres esportistes... la fita de guanyar al teu propi destí i mala estrugança te molt més valor que la de aquest esportistes d'elit.