Filla
de les muntanyes,
¿qui
t’ha plantada ací a la vora d’un passeig i enmig
l’eixamplament de la ciutat?
Ben
segur que ningú. Ets un record de les antigues boscúries
que baixaven del Tibidabo, una borla del seu mantell de setí
verd que arribava fins prop de la mar.
La
Providència t’ha deixada enmig de la nova Barcelona per
recordar-li que fou un prat, com els empresaires de les vies fèrrees
deixen un montorull de terra de cada desmont, com a testimoni de la
feinada feta que diu als viatgers: “mirau on érem i on som”.
Mes,
no t’anyores aquí tota sola? ¿No trobes a faltar les
teves germanes que estan lluny d’ací a l’altra banda
de Collserola o del Montseny, renyides
amb aqueixa civilització que et migra, t’escanyoleix i et
deshonra?
¿No
enyores aquelles immenses ramades d’ovelles que davallaven
mandrosament de la collada, com una congesta que esquitlladissa
rossola i camina envers la plana? Elles cercarien la teva ombra
emparadora i el teu patriarcal redós i amb sos bels planyívols
et donarien “grans mercès”.
¿No
enyores aquells pastors que semblaven fets de la teva fusta, amb els
esclops ferrats als peus, amb la barretina al cap i coberts amb la
samarra feta de la pell de bestiar de llana que pastura? Allà
tu series la seva amiga i confident; tu els faries de casa, tu series
la seva llar. En les llargues i adormidores pluges de l’hivern tu
els faries de sopluig;
i en
els temperis de l’estiu els serviries de parallamps i de
cabanya…().
Pobra
filla de l’afrau, ¿com t’avindràs tu a la titànica
moda ciutadana?
Aquí
tots els arbres, inclinant el cap una vegada a l’any al
llenyataire, com les ovelles a la tisora del tonedor, es deixen
tondre i esporgar dels brots sobrers o no sobrers, per la destral
cruel. Aquí no es permet que els arbres tinguen grops o
berrugues, ni que prenguen males jeies impròpies d’arbres
civilitzats de jardí.
I tu,
bosquerola com ets, sabràs seguir, punt per punt, totes
aqueixes molestoses etiquetes? I si les sabesses seguir, ¿ja
podria amb la teva embardissada cabellera la podadora, que és
la pinta de l’esporgador?
Arbre
muntanyenc, ¿ja sabràs formar entre els arbres de
viver? Almogàver indòmit, ¿ja sabràs
posar-te de filera amb aqueixa tropa de plàtans, novella,
polida, endiumenjada i fatxendera?
Tots
aqueixos atletes de parada han estat i són encara criats amb
biberó; cap d’ells no beu, com tu, la llet i la força
de la mamella de la mare terra; ¿ i tu et resignaràs
a abeurar-te, com ells, amb l’aigua d’una manguera?
La
manguera que t’hauria de regar a tu és la dels núvols,
és la del temporal que trona, udola i llampegueja baixant
dels Pirineus.
¿Quina
sava trobaràs tu en aquest passeig empedreït i arenívol?
Ton camp és un altre; ton camp és una vessant de
muntanya on pugues enfonsar les arrels fins a les entranyes de la
terra.
El
reguer que hauries de veure als teus peus és un xaragall
cobert d’espessa bardissa; els seients que hi hauries de tenir són
els marges herbosos; els teus veïns haurien d’ésser els
esqueis i les cingleres.
A tu
no et convenen pas els aires pestilents de la ciutat: respiraries
millor l’aire lliure de l’obaga. Allí te’n farien
d’afalacs els tramuntanals de tres dies; te’n dirien de coses les
llevantades de vuit dies i vuit nits. Allí la tempesta
escabellada et bressaria entre sos negres braços i el rúfol
torb et cantaria la non-non com una mare a un noiet de quatre mesos
per què s’adormi.
Aquí
sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res,
mirat de reüll per tots els partidaris de la simetria i de
l’uniformisme. Aqueix costum que tens de guardar les fulles d’un
any per l’altre aquí no és seguit per gairebé
ningú. Si vols que t’ho diga clar, això fa pobre.
Aquí els arbres menys luxosos, fins els més
estalviadors, estrenen un vestit de fulla verda i flamanta cada
primavera, i ells mateixos faran córrer que tu no tens sinó
un trajo per presentar-te al públic.
Això
d’ésser jove a cent anys, això de no envellir mai,
aquí tampoc no s’estila entre els arbres. Els del Passeig
fan com els homes que van amunt i avall a la teva ombra: viuen
depressa i corrents, i a vint-i-cinc anys ja són vells i a
trenta són decrèpits.
Tu
arribes a la vida ara tot just, i ¿quantes vegades els veieres
canviar en aqueixa via? ¿Quantes els veuràs canviar
encara si et deixen envellir?
Mes,
si creixes gaire, si eixamples gaire la teva copa, no et deixaran pas
morir de velluria… et faran la corretgeta.
Jacint
Verdaguer.
Publicat
a “La Veu de Catalunya”,
Barcelona, 10
de juny de 1903.
No hay comentarios:
Publicar un comentario