ARQUITECTURA COLECTIVA Y AGRUPACIONAL (3).Cómo conclusiones y ánalisis final de los anteriores posts en relación a la arquitectura colectiva y agrupacional podria decir que:
Pocos han prestado atención a cómo las historiografías de la arquitectura han construido la imagen del arquitecto anhelado como la de un creador solitario.
El concepto del arquitecto como creador solitario, en especial de los denominados arquitectos estrella han tapado considerablemente el buen trabajo y la renovación de trabajar de los colectivos. Estos tienen una dificultad lógica y añadida, en el contexto de la arquitectura y la construcción hoy en día; lagunas fiscales, oportunidades... pero si que se vislumbra un pequeño cambio cuando comprobamos el eco de sus publicaciones, sus aportaciones en diversos campos como el diseño gráfico o el diseño de mobiliario, las actuaciones en materia de medioambiental y sus innovaciones y desarrollos en materia de materiales sostenibles... Y eso se demuestra en que sus webs, en la actualidad, tienen más visitas que las de la mayoría de los grandes estudios, y en los tiempos que estamos, cuando las licitaciones, los concursos y hacerse un hueco en un sector saturado y sobreofertado realmente es significativo.
6 comentarios:
He llegit tot el que has postejat d'aquest tema, i ho he trobat força interessant, tant pel resultat dels treballs, com a per a la forma de treballar.
Sembla que el col-lectiu, no només en aquest cas que descrius, si no també a altres àmbits professionals, és el futur de la feina ben feta i amb resultats positius.
Suposo que la dificultat dels mercats, la competitivitat, i l'especialització dels coneixements ens obliguen a organitzar la feina d'aquesta manera, sembla que en el món del treball la unió és la força, en el món de les idees també.
Bon diumenge.
Caterina.
No soc arquitecte, tinc certa relació amb la construcció, se que es treballar per un arquitecte estrella i se on els porta el seu diguemne egocentrisme encara que el mimetitcen de cara al public, tambe se que és treballar en equip i amb relacions ramificades de diversos col-lectius i arribo a la conclussio de que es millor el treball individual per aglutinar i ser homogeni a una idea i concepte, pero entenc que per obrir cami com a individuo entris en un col-lectiu per poder formar part d'un engranatge, apendre i anar perfeccionant el teu ego creatiu. El creador sigiu en el camp que sigui no ha de rebre alteracions a la seva tasca e idea concebuda, crec en el ego i l'individualisme per sobre de qualsevol altre cosa, sobretot en la tasca de crear. La historia de la humanitat esta plena de individualismes que van desarrotllar el seu "art" de forma solitaria sense cap ajuda d'equip, pel sols fet de ser la seva creació, no per contentar ni per sotmetres a ideas de altres sino per fer i portar a terme la seva idea.
Salutacions.
Pero una cosa es el que jo pensi i una altre ben diferent la realitat en la que ens movem i adaptarse a la situació actual es algo individual que no escollit lliurement.
Jo també crec que el treball creatiu té molt a veure amb la soledat que no es el mateix que el individualisme. Es veritat que al llarg de la història el procés creatiu és individual; el repte crec jo és aprendre a compartir, a posar en comú diferents processos creatius, i en aquest cas tècnics, a manera de puzle, difícil en molts casos, però no impossible, suposo que és qüestió d'hàbits i, encara que no estic segura, de caràcter o estils de vida.
Tot i així, el canvi en quasi tot és aquí mateix, inclòs el canvi al diferents processos, que crec més intims, com es ara el creatiu.
Caterina
Potser tinguis raó, pero parteixo de la base que el que te la capacitat de crear te un elevat egocentrisme i en algiuns casos fincs a cert divisme i tot, dificil es conjugar o fer baixar a un Dèu al nivell terrenal i huma.
sepa que se le extraña por mi blog... atentamente Marcela
Publicar un comentario