J.L. SERT

Josep Lluís Sert fou un esperit contestatari, un vers lliure en un món dominat per la còpia i la reproducció seriada. Membre d'una coneguda família aristocràtica i destacat militant republicà, Sert va tenir l'atreviment de ser un arquitecte d'avantguarda en un país on governava el conservadorisme més absolut. Sert va ser també, com tots els exiliats, un vitalista d'esperit trist, un artesà del sentit comú en un món extrem. Va abraçar el racionalisme arquitectònic quan Espanya es llançava als braços de vells somnis imperials. Va viatjar, va emigrar, va fugir. Es va refugiar allà on va poder. Fill del Comte de Sert i nebot en segon grau del primer Marquès de Comillas, Josep Lluís es va haver d'amagar als Estats Units després de la Guerra Civil. I allà fou capaç de reconstruir una carrera professional que el va dur a convertir-se en el primer arquitecte català de fama internacional.

 

"La meva vida es divideix en capítols que porten noms de ciutats: Barcelona, París, Nova York i Boston; una vida nòmada amb prou canvis, però sense cap moment avorrit."

Direcció i guió: Pablo Bujosa Rodríguez
Producció executiva: Antonio Chavarrías, Mihalis Gripiotis i Pablo Bujosa Rodríguez
Realització i muntatge: Miguel Ángel Abraham
Documentació: Maria Charneco

24h LE MANS

24h-lemans.com

44 DÍAS Y BAJANDO...

ALTRES VISIONS -AGUSTI CENTELES-

Agustí Centelles i Ossó fou un fotògraf català autodidacte, de família humil, que desenvolupà l'etapa més important de la seva carrera entre els anys 1932 i 1940, primer treballant per compte d'altri i després com a freelance. La seva implicació amb el Govern de la Generalitat va provocar que hagués d'exiliar-se amb els republicans catalans i espanyols que van creuar la frontera en direcció a França.

Gràcies a la capacitat per veure el món a través de la seva càmera Leica, Centelles fou reconegut molt favorablement pels mitjans de l'època, on publicà destacats reportatges sobre esports, vida social o política, entre altres temes.

Els seus reportatges sobre el cop d'estat del juliol de 1936, els fronts d'Aragó o els camps de concentració francesos són documents únics que expliquen la història del país que tant va estimar.

En tornar a Catalunya, gràcies a la seva vàlua i tenacitat va poder a reprendre la seva carrera fotogràfica. En un primer moment va fer de forner a Reus, però posteriorment inicià un negoci de fotografia en el camp industrial i publicitari.

La seva vinculació amb la ciutat, que ha posat el seu nom a aquesta biblioteca, ens empeny a col·laborar estretament en tot el que estigui a les nostres mans per homenatjar-lo, i aquesta exposició n'és un exemple.

En aquesta mostra podreu veure un recull d'imatges no tan conegudes d'Agustí Centelles, que hem triat per intentar mostrar personatges de l'època i temàtiques diferents de les de la guerra —nens, dones, esports i el camp industrial—, a més de les fotografies que en el seu dia va fer a Salvador Dalí.

Tot i que Agustí Centelles va tocar gairebé tots el camps de la fotografia, en aquesta exposició es mostren els menys coneguts.

Del 3 al 29 d'abril a la Biblioteca Esquerra de l'Eixample - Agustí Centelles

Comte d'Urgell, 145-147

Barcelona

TW50B

La cuina catalana torna a estar entre els top de la restauració mundial.

El Celler de Can Roca se situa aquest any com a segon millor restaurant del món de la llista The World’s 50
Best Restaurant. El primer lloc en el rànquing que elabora la prestigiosa revista anglesa Restaurant l’ha recuperat l'establiment danès Noma, amb el xef Rene Redzepi al capdavant. Per altra banda, el petit dels germans Roca, en Jordi Roca, ha estat distingit amb el premi al millor xef pastisser de l’any per les seves creacions ‘entre arquitectura i màgia’, segons s’ha descrit a la gala.
La llista dels millors restaurants del món s’ha donat a conèixer aquest dilluns 28 d’abril a Londres en un esdeveniment que ha distingit en tercer lloc l’Osteria Francescana de Modena, amb el xef Massimo Bottura, la mateixa posició que l’any passat.
La cuina basca ha estat força representada en aquesta nit de la gastronomia. Si bé el basc Mugaritz, amb el xef Andoni Luis Aduriz, ha baixat dues posicions, fins el número 6; es manté en vuitena posició el restaurant Arzak, de Juan Mari Arzak, de San Sebastián. El restaurant Azurmendi, del xef Eneko Atxa, ha entrat a la llista en la posició 26 i a més s’ha emportat el premi al restaurant més sostenible. L’Asador Etxebarri, d’Atxondo, recupera posicions i passa del 44 al 34. També es recupera Martin Berasategui que passa del 64 de l’any passat a la posició 35.
No ha estat una bona nit per Quique Dacosta, de Dènia, que ha patit una davallada important, fins la posició 41 (del número 26 de l’any passat).

El restaurant Tickets, el bar de tapes de l’Albert Adrià, que l’any passat va entrar a la llista per primera vegada, ha escalat 20 posicions, passant del 77 al 57.
Brasil s’ha emportat tant el premi a la millor dona xef, que ha estat per Helena Rizzo del restaurant Mani, a Sao Paulo; com el premi escollit pels mateixos xefs, que ha estat per Alex Atala, del D.O.M, també a la mateixa ciutat.
The World’s 50 Best, organitzat per la revista Restaurant, recull les opinions i experiències de 800 experts del món de la gastronomia i se celebra cada any a Londres, moment en què es coneixen els millors restaurants del món.

RESTAURANT : TW50BEST_R

ELVIS I've Lost You

Lying by your side, I watch you sleeping
And in your face the sweetness of a child
Murmuring the dreams you won't recapture
Though it will haunt the corners of you mind

Oh, I've lost you, yes, I've lost you
I can't reach you anymore
We ought to talk it over now
But reason can't stand in for feeling

Who can tell when summer turns to autumn
And who can point the moment love grows cold?
Softly happening the joy is over
Though why it's gone neither of us know

Oh, I've lost you, yes, I've lost you
I can't reach you anymore
We ought to talk it over now
But reason can't stand in for feeling

Six o'clock the baby will be crying
And you will stumble, sleepy, to the door
In the chill and sun gray of the morning
We play the parts that we have learned to well

Oh, I've lost you, yes, I've lost you
I can't reach you anymore
We ought to talk it over now
But reason can't stand in for feeling

IGOR AMELKOVICH -1-

MYTHIC COUPLES -20-

Scarface; El precio del poder; 1983; Dir.: Brian de Palma. Act.: Al Pacino & Michelle Pfeiffer.

The silence of the lambs; El silencio de los corderos; 1991; Dir.: Jonathan Demme. Act.: Jodie Foster & Anthony Hopkins.

Prizzi's Honor; El honor de los Prizzi; 1985; Dir.: John Huston. Act.: Jack Nicholson & Kathleen Turner.

Basic Instinc; Instinto Básico; 1992. Dir.: Paul Verhoeven. Act.: Michael Douglas & Sharon Stone.

Klute; 1971. Dir.: Alan J. Pakula. Act.: Jane Fonda & Donald Sutherland

Adèu TiTo

Carta de TiTo Vilanova 20/7/13

L'exentrenador del Barça Tito Vilanova ha mort als 45 anys víctima d'un tumor a la glàndula paròtide que se li va diagnosticar a finals de l'any 2011. L'extècnic blaugrana ha estat intervingut d'urgència aquest dijous a la Clínica Quirón de Barcelona. El Barça ha comunicat la seva defunció en un comunicat oficial: " El Club vol expressar el més sentit condol a la seva família, amb qui comparteix aquests moments de dolor juntament amb els socis, aficionats del FC Barcelona i tot el món del futbol i l’esport. Per voluntat de la família Vilanova, es prega respecte al seu desig de viure en la més estricta intimitat els moments posteriors al decés".

En les pròximes hores, el FC Barcelona habilitarà un espai de condolences a la tribuna principal del Camp Nou, oberta a tothom que vulgui mostrar el seu record i afecte cap a la figura de Tito Vilanova. El Club informarà puntualment de l’horari d’obertura d’aquest espai de condolences, així com de la cerimònia religiosa que se celebrarà en els pròxims dies

El 22 de novembre de 2011, quan Vilanova era l'ajudant de Pep Guardiola a la banqueta blaugrana, el club català va anunciar que l'entrenador de Bellcaire patia un tumor a la glàndula paròtide. Després de ser intervingut a l'Hospital de la Vall d'Hebron de Barcelona –una operació de més de 10 hores–, Vilanova va estar allunyat dels estadis dues setmanes. Progressivament va anar incorporant-se a la dinàmica de treball fins a mostrar senyals evidents d'una total recuperació del càncer que l'havia atacat el novembre del 2011. La millora de Vilanova va fer que Andoni Zubizarreta no tingués dubtes en escollir-lo per suplir Guardiola i dirigir el Barça durant la temporada 2012-13.

El 19 de desembre de 2012, gairebé un any més tard que se li diagnostiqués el tumor, el Barça va comunicar la recaiguda de l'entrenador empordanès. Vilanova va ser operat novament a Barcelona, i posteriorment va fer diversos viatges als Estats Units, al Hospital Memorial Sloan-Kettering de Nova York, per tractar-se de la malaltia. El 2 d'abril de 2013 va poder-se reincoporar plenament a la banqueta barcelonista i dirigir el final de temporada d'un Barça que es proclamaria campió de Lliga, assolint un record històric de 100 punts. El 19 de juliol de l'any passat, l'empitjorament de la seva salut el va obligar a abandonar la banqueta del Barça i donar el relleu a Gerardo Martino.

Font:  http://www.ara.cat/

Tito Vilanova ha mort als 45 anys, després d'una malaltia detectada ara fa més de dos anys. La vida de vegades és injusta i cruel. Mor un home honest i una bina persona que deixa als barcelonistes un record del seu pas pel club del seu cor, la seva sencillesa i humanitat quedaran com part del seu llegat, gràcies per tota la teva dedicació al club i haber-nos regalat els millors anys de la nostra història.

Очи чёрные

Очи чёрные, очи страстные,

Очи жгучие и прекрасные!

Как люблю я вас, как боюсь я вас!

Знать, увидел вас я в недобрый час!

Ochi chornyye, ochi strastnyye
Ochi zhguchiye i prekrasnyye!

Kak lyublyu ya vas, kak boyus' ya vas!

Znat' uvidel vas ya v nedobryi chas!

Ojos negros, ojos apasionados

Ojos ardientes, hermosos

Cómo os quiero, cómo os temo

Tal vez os conocí en un momento maldito

ROSES CONTRA L'OBLIT.

ROSES CONTRA L'OBLIT ORG

AJ -1-

Visitar l'edifici de l'Ajuntament a la plaça de Sant Jaume permet descobrir els secrets arquitectònics i històrics de la construcció. I un dia com Sant Jordi és una oportunitat per fer-ho gràcies a la jornada de portes obertes.

Ramon Muntaner

Centenars de visitants han aprofitat la diada de Sant Jordi per veure les interioritats de l'edifici de l'Ajuntament. Amb uns guies molt especials: els personatges històrics que han escrit, amb els seus actes, la història de la ciutat.

Com el cronista del segle XIV Ramon Muntaner, al Saló de Cròniques, o el conseller Joan Fiveller. "Jo em vaig enfrontar al rei Ferran d'Antequera perquè pagués les taxes als comerciants", el que es coneix com l'enfrontament del vectigal", ha afirmat Fiveller, que va ser conseller en cap de Barcelona el segle XV.

Les claus de la ciutat.

També hi havia Rafael Casanova, conseller en cap entre el 1713 i el 1714. "Al Saló de Cent hi eren representats tots els oficis i gremis, i era on decidien les taxes, els impostos i els privilegis de Barcelona", ha explicat als ciutadans que visitaven el Saló de Cent.

El recorregut inclou estances com ara el Despatx d'Honor de l'Alcalde, el Saló de la Reina Regent (on es reuneix el Plenari del Consell Municipal), la Capella del Bon Consell o l'Escala Negra, que rep el nom pel marbre amb què es va construir.

Ramon Muntaner a la Sala de Cròniques

L'Ajuntament obre les portes als ciutadans en dates assenyalades, com ara Sant Jordi, Santa Eulàlia o la Diada.

SJ14

C A D A Q U E S -2-

Com un oasi, com un illot, com un paradís
envoltat de cims agressius, marcats per Tramuntana.

Com un Shangri-lá, com un Brigadoon, com un El Dorado
banyad per la mediterrània freda, d'arrissada mar
... Apareix del no-res Cadaqués.

Com les garotes, el teu paisatge punxa.
Refugi per perdre's i desaparèixer per sempre.

McQ

C A D A Q U E S -1-

Passeig a Port Lligat i cap a dinar a Cadaques.
Dia grissot, amb fred de l'Ampurda.

Si en els solitaris dies d'hivern la població ja és una mica misteriosa, quan arriba el capvespre, fins quan la llum és freda i precisa, us envaeix l'ambient. En dies d'humitat —quan el vent de garbí vetlla— l'obscuritat dels carrers, els rastells llefiscosos, les pissarres molles, les llums agòniques, us fan anar a poc a poc per no rompre-us la crisma en una relliscada. Entreu en una espècie d'agitació expectant. Però agitació de què? Tot és solitari, silenciós, mort. No us espera ningú, ni espereu ànima vivent. Tot és neutre, oblidat i llunyà. La petita onada que es desfà al Portitxó, sense fer soroll, com un glop d'aigua que expulsa el mar. Les nits de calma, sense vent, amb les estrelles rutilants —o tocades pel tel de la lluna formiguejant. La llum dels olivars —amb les crestes blanques de les onades llunyanes, fora de la badia, en el mar solitari. De vegades es troba algú —rarament— i no hi ha manera de dir cap paraula. Passa com si s'escapolís.

Josep Pla.

GABO

Así es -suspiró el coronel-. La vida es la cosa mejor que se ha inventado.

GGM

Gabo se fue pero nos dejo maravillosos libros, poco leí y he leído, me costo acabar "Cien años de soledad" y "El coronel no tiene quien le escriba"; antes del desastre corría por la estantería su libro de memorias "Vivir para contarla" aun con el precinto; más que su literatura me atrajo el hombre que se comprometió no con su país sino con todo un continente al que por diversas razones uno mantiene lazos más allá de los puramente emocionales, releer el discurso que hizo en 1982 al recibir el Nobel de literatura invita a implicarse en lo que su mensaje nos decía... Gabo tuvo mucha relación con Barcelona y quizás por eso también adquiere un punto más sentimental a la perdida del escritor colombiano.

Su realismo mágico no acabo nunca de engancharme pero el día que abrí "Crónica de una muerte anunciada" no deje de leer hasta acabarlo (breve novela).

La muerte, la fatalidad y el honor se dan cita para acompañarnos al trágico asesinato de Santiago Nasar. GGM retrata en Crónica de una muerte anunciada un mundo situado entre el mito y la realidad, y hace un recorrido por una sociedad con todos sus contrastes, convencionalismos, tradiciones y costumbres, miserias y grandezas.

Volveras a Macondo, pero gracias por venir con tu realismo mágico.

McQ

A&A

 Arts & Architecture fue una revista americana que se publico entre 1940 y 1967; ambiciosa publicación que trataba diversos temas, desde arquitectura y arte a política y actualidad social.
Destaco por contar con la colaboración de los arquitectos más prestigiosos y de moda en los años posteriores a la 2%AA Guerra Mundial y desde sus paginas se experimento en nuevos conceptos de diseño y construcción para el auge de la arquitectura residencial, creando las tendencias arquitectónicas de estilo y diseño que marcarían todo un movimiento, sobre todo en California, con el proyecto denominado Case Study Houses donde participaron arquitectos de la talla de Richard Neutra, Pierre Koenig y Craig Ellwood entre los más destacados.

El cuidado diseño de la publicación contaba además con uno de los mejores fotógrafos de arquitectura del siglo XX, Julius Shulman, algunas de sus fotografías publicadas en A&A se han convertido en iconos culturales.

themcqfiles : ways-of-seeing

A&A dejo de publicarse en 1967 pero dejo un legado y una fuente de consulta únicos para entender y adentrarse en un estilo único e irrepetible.

Las revistas originales son objeto de coleccionista, para bolsillos más modestos, Taschen ha reeditado en forma de facsímil gran parte de ellas, en una edición limitada.

STUDY HOUSE #22 (1)

STUDY HOUSE #22

ARQUITECTO : Pierre Koenig

Año de construcción: 1960

Ubicación :1635 Woods Drive, Los Ángeles, California, Estados Unidos

TENDERLY

Ella & Louis.

• Louis Armstrong - vocals, trumpet
• Ella Fitzgerald - vocals
• Ray Brown - bass
• Herb Ellis - guitar
• Oscar Peterson - piano
• Buddy Rich - drums

ELLA & LOUIS

Label : Verve

Year : 1956

Álbum mítico de Ella Fitzgerald y Satchmo con el legendario cuarteto de Oscar Peterson.

Penguin Guide To Jazz lo catalogo con 4 estrellas.

Tenderly es un standard de 1946 que tanto Ella como Oscar Peterson incluirían en su repertorio a lo largo de muchos años.

La mano izquierda de Peterson marca y acompaña de forma magistral, como siempre el canadiense deja constancia de haber sido uno de los mejores sidemen de toda la historia del jazz.

C a n ò d r o m