CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ.

CANÇÓ DE LA PLENITUD DEL MATÍ.

Llum de retorn de barca :

La solitud guanyada.

A l'or caminat de dia,

llum de retorn de barca.

Sóc. I en un lleu, benigne

hàlit de vida d'aire,

per mar i somnis duia

la solitud guanyada.

Salvador Espriu.

8 SENTENCIAS.

8 SENTENCIAS.

Ayer por la mañana tomando café y hojeando El Periódico de Catalunya en la contraportada me encontré con la sección de El Epílogo del director adjunto del periódico Juancho Dumall, en ella publicaban unas frases de ocho terroristas mediáticos, reaccionarios pertenecientes a la ya cansina caverna mediática mesetaria donde tergiversan la realidad de una reclamación civil, la de los colectivos antitaurinos y de protección de los animales, mezclandola con la sempiterna canción del independentismo, separatismo etc. La prohibición de las corridas de toros no ha de verse como algo político, responde a una realidad y a un sano funcionamiento de la democracia en nuestra nación Catalunya.

¿Donde estaban estos cavernicolas cuando en 1991 se prohibierón las corridas en Canarias a instancias del PP?

Aquí dejo las 8 perlas de estos sabios :

«El sector secesionista que zarandea la vida de aquella región cree que las corridas de toros forman parte de la identidad de España y ha aprovechado la polémica para acentuar su aborrecimiento».
(Luis María Anson).

«No hay que bombardear nada. Pero muchos españoles no verían con malos ojos el establecimiento de fronteras, si no fuera por el canibalismo que amenazaría a los castellanopensantes en una sociedad monolítica».
(Javier Villán).

«Tras los toros, lo próximo será el flamenco, la paella o la tortilla de patatas: todo lo que suene a español».
(Isabel San Sebastián).

«Cataluña era próspera hasta que los nacionalistas la convirtieron en su rancho. Ahora mismo su deuda es el 26,5% de todas las comunidades autónomas y su gobierno no consigue que la banca extranjera le preste un solo euro».
(César Vidal).

«El veto a la fiesta (…) constituye un acto explícito de afirmación soberanista. Es una vara de castigo clavada en el morro de un toro simbólico llamado España».
(Ignacio Camacho).

«El debate democrático está cada día más enfermo en Catalunya».
(Edurne Uriarte).

«El asno como icono y su mansedumbre como virtud suprema revelan ese puritanismo tan sentimental como sórdido de quienes no quieren destacar y están dispuestos a aplastar a quien lo haga».
(Herman Tertsch).

«El Parlamento de Cataluña prohíbe los toros pero de paso reinventa el Santo Oficio, con lo cual se mantiene dentro de la tradición de la España más castiza y ortodoxa».
(Fernando Savater).

Epílogo

Oído el sonsonete y el ritmo machacón de los argumentos, acabaremos echando de menos los estribillos veraniegos de Georgie Dann.

Juancho Dumall.

ALBERT PLA / ADELAIDA.

ALBERT PLA / ADELAIDA.

Un regalito para Espanya. Pla se hace el sales.

Adelaida… Adelaida es una cerda.
Adelaida…Adelaida es una guarra.
Adelaida… 888. Adelaida… Busco chicos
para montarme una gran fiesta.

Adelaida es la más cerda… Adelaida.
Adelaida es la más guarra… Adelaida…
Adelaida…Y éstos chicos ¿se le qué?
Adelaida… Y éstos chicos ¿se le qué?
Y éstos chicos se le mean en la cara.
Adelaida la lluvia dorada…
Adelaida, Adelaidita… Y es toda una mujercita
y busca chicos para montarse
una gran fiesta en su guarida…
Adelaida…Y éstos chicos ¿se le qué?
Adelaida… Y éstos chicos ¿se le qué?
Y éstos chicos se le mean en la cara.
Adelaida la lluvia dorada…

Sueño con su culo; ayer hoy, mañana...

Ralph Gibson

SUEÑO CON SU CULO; AYER, HOY, MAÑANA...

Sueño con su culo; ayer, hoy, mañana...
Rosado, terso, semiesférico y mullido
Reposado, juguetón y hasta travieso.
Suave, fresco y acogedor,
canto de sirena, cumbre conquistada.
Lo palpe, bese, acaricie y mordí
lamí sus nalgas, lo penetre,
tome posesión de él y ella me lo entrego
fue mio, sueño y deseo.
Contra la noche esta la mano...
cuando sueño con su culo.

McQ

Man Ray

Lucien Clergue


Germaine Martin

Francesca Woodman

Ellen Von Unwerth

Eikon Hosoe

Edward Weston

Bill Brandt

Robert Mapplethorpe

WES MONTGOMERY / BUMPIN ON SUNSET

WES MONTGOMERY / BUMPIN ON SUNSET.

Álbum : Tequila
Composición : Wes Montgomery.
Sello : Verve
Grabado en : marzo y mayo de 1966
Wes Montgomery : Guitarra
Ray Barretto : Conga
Ron Carter : Bajo
Grady Tate : Bateria
George Devens : Vibrafono.
Arreglos : Claus Ogerman

XXXXX

Wes Montgomery es uno de tantos que se nos fue antes de tiempo, su corta carrera, 9 años, dejan un variado repertorio de obras maestras, criticado por los más puristas del jazz Wes es sin ninguna duda el guitarrista más influyente de los 60 hasta la atómica irrupción que fue Jimmy Hendrix.

Wes se inspiro en el primer gran guitarrista de jazz, Charlie Christian, el blues de Christian evoluciona en los dedos de Wes Montgomery, su lirismo y elegancia en cada nota fluyen ligeramente sin artificios, un sonido natural y limpio que hacen de sus grabaciones un sello inconfundible.

Siempre muy bien acompañado y con arreglos muy trabajados, Montgomery demuestra toda su genialidad musical no solo en standards, supo versionar temas como nadie y compuso temas que iniciaron caminos para sus seguidores.

La dulzura de su sonido, ya sea en temas tranquilos como en ritmos mas eléctricos es una de las principales características de toda su carrera. Descubierto por Cannonball Adderley en 1959 un infarto en 1968 corta la trayectoria ascendente y ya consagrada de un músico único y copiado hasta la saciedad.

McQ

SOÑAR.

SOÑAR.

Una de las claves para ser feliz, consiste en zambullirse con pasión en los proyectos vitales en los que nos embarcamos;
la otra consiste, por supuesto, en aceptar un cierto grado de ansiedad si es preciso, aunque repudiando siempre sucumbir al pánico. Al analizar las distintas dimensiones de la felicidad ayuda también constatar que está en la antesala de la felicidad.

... la incertidumbre, lejos de ser nuestro adversario, es nuestro aliado; es ella la que nos permite mantener la atención y la expectación hacia las sorpresas que nos depara la vida.

... reivindicamos esta capacidad para sorprenderse —y maravillarse— ante las novedades que los descubrimientos científicos deparan. Por ejemplo, ante las posibilidades inimaginables de los superordenadores cuánticos, y también de las técnicas de computación que nos permitirán predecir nuestra salud y, por extensión, vivir más y mejor en el futuro. De momento nos contentamos con hurgar en las claves de nuestra salud física, aunque la misma tecnología nos está ayudando ya a controlar nuestra salud mental.
Pero no sólo la tecnología nos puede proporcionar estas gratificaciones. Basta con mirar los árboles. O escuchar las divertidas historias sobre cómo sienten y piensan los elefantes para darnos cuenta de lo interesantes que son el resto de los animales.

...
Soñad con las posibilidades de habitar, algún día, los otros planetas, o con las tribus perdidas que todavía subsisten en el África más remota, pero soñad, porque es sano. Desde aquí os animo a no parar nunca, tanto mientras estáis despiertos, como mientras estáis dormidos. Hoy sabemos del precio neuronal exorbitante de estar solo y en reposo.

Eduard Punset

MI PARAISO ESCOGIDO.

MI PARAISO ESCOGIDO.

Yo me empecinaba en mi paraíso escogido: Un paraíso cuyos cielos tenían el color de las llamas infernales, pero con todo un paraiso.

...

Lo espiritual y lo físico se habían fundido en nosotros con perfección tal que no puede sino resultar incomprensible para los jovenzuelos materialistas, rudos y de mentes uniformes, típicos de nuestro tiempo. Mucho después de su muerte sentía que sus pensamientos flotaban en torno a los míos. Antes de conocernos ya habíamos tenido los mismos sueños. Comparamos anotaciones. Encontramos extrañas afinidades.

...

Hay dos clases de memoria visual: con una, recreamos diestramente una imagen en el laboratorio de nuestra mente con los ojos abiertos (y así veo a Annabel, en términos generales tales como «piel color de miel», «brazos delgados», «pelo castaño y corto», «pestañas largas», «boca grande, brillante»); con la otra, evocamos instantáneamente con los ojos cerrados, en la oscura intimidad de los párpados, el objetivo, réplica absolutamente óptica de un rostro amado, un diminuto espectro de colores naturales (y así veo a Lolita).

Lolita de Vladimir Nabokov.

Sue Lyon as Lolita, Stanley Kubrick's Film.

NECIO.

NECIO.

Hombres necios que acusáis

a la mujer sin razón,

sin ver que sois la ocasión

de lo mismo que culpáis

...

Sor Juana Inés de la Cruz

XXXXX

necio, cia.
(Del lat. nescĭus). 1. adj. Ignorante y que no sabe lo que podía o debía saber. U. t. c. s. 2. adj. Imprudente o falto de razón. U. t. c. s. 3. adj. Terco y porfiado en lo que hace o dice. U. t. c. s. 4. adj. Dicho de una cosa: Ejecutada con ignorancia, imprudencia o presunción.

imbécil.
(Del lat. imbecillis).
1. adj. Alelado, escaso de razón. U. t. c. s.
2. adj. p. us. Flaco, débil.

SINNERMAN.

SINNERMAN; NINA SIMONE.

RÉSUMÉ

RÉSUMÉ

Razors pain you;
Rivers are damp;
Acids stain you;
And drugs cause cramp.
Guns aren't lawful;
Nooses give;
Gas smells awful;
You might as well live.

Dorothy Parker

XXXXX

*
Las navajas, sí. Pero... hieren
Los ríos, sí. Pero... mojan
Los ácidos, sí. Pero... manchan
Las drogas, sí. Pero...entumen
Las pistolas son ilícitas
Con la horca...una saca la lengua
El gas, sí. Pero.... huele feo
Mejor hacerse a la idea de
... vivir".

*Traducción libre que usa Diego A. Manrique
en el programa de Radio3 El Ambigú.

TIBIDABO.

TIBIDABO.

Accident TIBIDABO .

El Col.legi d’Enginyers Industrials de Catalunya ha estat la Institució designada per l’Ajuntament per elaborar un informe entorn a l’accident ocorregut dissabte a la tarda a l’atracció el Pèndol del TIBIDABO. El Col.legi designarà avui una Comissió de Treball dirigida per Jordi Pedrerol que estarà constituïda per professionals independents dels quals es preservarà l’anominat per garantir un treball amb absoluta independència. La Comissió realitzarà un treball de Camp, que no es podrà dur a terme fins que la jutge aixequi el precinte de la zona i un treball documental per analitzar el projecte (càlculs, disseny, estructura). Posteriorment és possible que s'hagin de realitzar assajos en laboratoris per calcular la fatiga dels materials, etc.El Col•legi d'Enginyers Industrials es compromet a realitzar el treball amb la major diligència possible.

XXXXX

Aquí com a tot arreu tenim el defecte de previndré tragèdies quan ja han passat, l'incendi d'Horta de Sant Joan, las explosions de gas a immobles de Santa Coloma o Viladecans, el túnel del Carmel o la aluminosis del Turo de la Peira per citar els més recents a la memòria; un altre cop l'actualitat ens colpeja i ens afecta, dissabte passat una noia de 14 anys en el que tenia de ser un dia de diversió i esbarjo perdia la seva vida en una atracció del parc del Tibidabo, encara sort que només tenim de lamentar una mort ja que el propi accident i la aparatositat resultant podien haver fet augmentar el nombre de víctimes, a toro passat tot es senzill de dir, ara els polítics i las empresses diran la seva, es reuniran faran comissions, buscaran responsables, els medis ens mal-informaran i treure'm propi-as conclusions però el fet es que res ni ningú podrà tornar la vida a la jove ni esborrar el trauma a familiars i ferits en la tragèdia, una indemnització no serà suficient per tornar la felicitat a las familias i tal com la noticia ens ha colpejat la oblidarem a mida que desaparegui dels titulars, com tota tragèdia.

I ara com membre d'un col-lectiu immers en l'accident veurem com ningú es farà responsable, els perits i els informes tècnics donaran varia's versions, agafaran la més convincent, de fet la causa poda'n ser variàs i els responsables tots.

Garantir el risc 0 hauria de ser una obligació, més quan de la nostra tasca depenen tercers que amb fe cega depositant tota la confiança i las seves vides en las nostres mans, sigui el camp que sigui, des-de una atracció innocent al manteniment d'un avió comercial, després ja dependrem de altres variables que no podem controlar però en la nostra responsabilitat ens hauríem d'exigir el risc 0. No fem cap jurament hipocràtic, tenim la responsabilitat civil com a estri per sentenciar la nostra tasca en cas de negligència o tragèdia, tenim las ferramentes i els coneixements per garantir una feina ben feta, la nostra dedicació i vocació ens obliga a ferla pel bé de la societat, facilitem i servim a aquesta per fer la vida més fàcil, però no som infal·libles i en el cas del Tibidabo només han calgut un parell de dies per que surti tota una bola de declaracions en las quals trobem des-de interessos polítics, a envejàs professionals, rancúnia i venjança, deixadesa i segurament falta de pressupost per fer un manteniment acurat, tothom es renta las mans i ningú n'és responsable, com sempre acabarà pagant algun pringat i els dirigents seguiran asseguts a las seves cadires, a la pròpia directora del Parc se li hauria d'exigir la seva dimissió, la empresa de manteniment hauria de tenir una inspecció de la feina feta fins avui, els operaris haurien de passar un examen per mirar si estan reciclats... Però tot aixo no serveix per res als familiars de la víctima, per ells aixo nomes acaba de començar, portaran arrossegant aquest drama la resta de las seves vides i sempre tindran en la memòria que un 17 de juliol de 2010 van perdre la seva filla.

WHO WANTS TO LIVE FOREVER.

WHO WANTS TO LIVE FOREVER.

QUEEN; BSO HIGLANDER.

TRAE LA NOCHE...

TRAE LA NOCHE...

Trae la noche un silencio intenso

Oscuro sueño que llega tarde.

Lenta agonía empapada en sudor

paredes vaciás de tus recuerdos,

escenario triste donde vagan

mis propios deseos...

Se eterniza el tedio,

la incertidumbre no consuela

y el deseo crece, ansiosamente

dentro, muy dentro, sigilosamente

se apodera sin remedio. Parásito

que cohabita cuando tu estas ausente.

McQ

GÜNTER BEHNISCH.

GÜNTER BEHNISCH.

Gunther Behnisch, sin duda, el mas talentoso arquitecto alemán del último medio siglo, nació en Dresden en 1922 y falleció el pasado 12 de julio en su casa de Stuttgart.

Su juventud queda marcada por la Segunda Guerra Mundial, donde participa activamente como comandante de un U-boat (submarino) siendo capturado y prisionero de guerra por los ingleses hasta 1947, cuando iniciara sus estudios de arquitectura licenciándose en 1952.

Absolutamente opuesto al estilo imperante en Alemania, se acerca más a los postulados de la Bauhauss que a los del recientemente extinto régimen nazi, adaptando sus ideas y evolucionando hacia un estilo más actual, cercano a las doctrinas de la arquitectura integral y orgánica tomara su propio camino en la revolucionaria arquitectura deconstructiva. Gunther Behnisch es el mas transgresor dentro de la hiperracionalista cultura arquitectónico-constructiva alemana.

Su trabajo se orienta hacia jardines infantiles, bibliotecas, bancos, edificios industriales y administrativos, centros deportivos, escuelas universitarias, y asilos para ancianos.

ESTADIO OLIMPICO DE MUNICH.

Su obra más emblemática y la que resume y marca un estilo característico es sin duda alguna el en su día transgresor Estadio Olímpico de Munich, construido para las trágicas olimpiadas de 1972; en está obra destaca la novedosa estructura del techo del estadio, una especie de tela que envuelve todo el recinto olímpico, como si de una tela de araña se tratara.

Aúna elegancia y ligereza, cierta extravagancia muy acorde con las tendencias de la arquitectura deconstructiva que tiene en esta obra su más claro ejemplo. Las características de estas superficies mínimas, ideales para construcción de cubiertas arquitectónicas son: el peso, la superficie es mínima lo que permite desarrollos de gran ligereza, la tensión superficial, en estas estructuras esta completamente equilibrado, dando una gran estabilidad a la construcción.

ESTADIO OLIMPICO DE MUNICH.

La cubierta del Estadio Olímpico de Munich, cubre y unifica el estadio, las pistas y las piscinas, siendo un hito en la utilización de estas técnicas debido a la escala en que fueron aplicadas y por el uso de cálculos matemáticos informatizados para verificar y comprobar la determinación de su forma y resistencia. En el lado estético del uso de estas técnicas apreciamos en las estructuras algo así como una forma natural, alejada de rígidas pautas ortogonales, las superficies presentan formas orgánicas de elegancia extraordinaria. la elegancia que el ojo descubre en lo que, lejos de imponerse al medio, se adapta a él como ya ocurría en la arquitectura integral de Lloyd Wright.

BUNDESTAG DE BONN.

Años más tarde se le encargo la construcción del nuevo salón de plenos del Bundestag Alemán en Bonn, edificio que no tuvo su uso debido a la reunificación de Alemania y el posterior traslado y recuperación de la capitalidad a Berlín.

Otras obras destacadas son el Ozeaneum de Stralsund y el North German State Clearing Bank de Hannover, alcanzando cotas altisimas en su estilo evolucionado y comprendiendo desde la deconstrucción a preceptos de la arquitectura integral y la orgánica tan presentes en la trayectoria del recientemente traspasado Günter Behnisch, demostrando que la tecnologia no debe estar reñida con la estética ni la funcionalidad.

OZEANEUM DE STRALSUND.

North German State Clearing Bank; HANNOVER.

Blade Runner - Opening Scene.

Blade Runner - Opening Scene.

A principios del siglo XXI, la Tyrell Corporation desarrolló un nuevo tipo de robot llamado Nexus, un ser virtualmente idéntico al hombre y conocido como Replicante. Los Replicantes Nexus-6 eran superiores en fuerza y agilidad, y al menos iguales en inteligencia, a los ingenieros de genética que los crearon. En el espacio exterior, los Replicantes fueron usados como trabajadores esclavos en la arriesgada exploración y colonización de otros planetas. Después de la sangrienta rebelión de un equipo de combate de Nexus-6 en una colonia sideral, los Replicantes fueron declarados proscritos en La Tierra bajo pena de muerte. Brigadas de policías especiales, con el nombre de Unidades de Blade Runners, tenían órdenes de tirar a matar al ver a cualquier Replicante invasor.

A esto no se le llamó ejecución, se le llamó retiro.

PICASSO VERSUS RUSIÑOL.

PICASSO VERSUS RUSIÑOL.

Del 28 de maig al 5 de setembre de 2010

Museu Picasso de Barcelona

http://www.museupicasso.bcn.cat/

Pablo Picasso. Santiago Rusiñol en un jardí.Arte Joven , n.1 31 de març del 1901; Museu Picasso, Barcelona

Organitzada conjuntament pel Museu Picasso i el Museu Cau Ferrat de Sitges, Picasso vs. Rusiñol explora les connexions de diferent ordre entre els dos artistes. La mostra permet inferir la influència de Rusiñol i del món artístic barceloní sobre Picasso, del qual s’acabà distanciant gradualment a mesura que es consolidava la seva experiència parisenca.

Pablo Picasso. Retrat de Rusiñol, de Rocarol, alguns apunts d’Utrillo i altres croquisBarcelona 1899-1900. Ploma i aiguatinta sobre paper, 22,9 x 33,5 cm.Museu Picasso, Barcelona.

Malgrat que Picasso és l’artista per excel·lència del segle XX, la seva formació acadèmica es va iniciar i tancar durant el segle XIX. Els anys de residència barcelonina –entre 1895 i 1904– van ser decisius en la mesura que van suposar el final del període acadèmic i l’inici de la seva carrera artística. Un dels artistes més representatius i complexos d’aquell temps era Santiago Rusiñol, pintor, literat, col·leccionista, periodista i activista cultural. El seu rol en la formació de Picasso presenta un doble vessant: com a artista pròpiament dit –de qui Picasso va copiar i versionar diverses obres– i també com a referent, i sovint capdavanter, de diversos discursos i temàtiques.

Pablo Picasso. Rusiñol, Utrillo i una venedora de periòdics (Júlia Peraire). Barcelona, 1902-3Dibuix a ploma, dimensions desconegudesEn lloc desconegut.

Pablo Picasso. La Gloria-Critico (Santiago Rusiñol sodomitzat). Barcelona, c.1903Tinta sobre tarjeta, 9 x 13,5 cmCol.lecció particular, Barcelona.

Rusiñol va ser un personatge clau vinculat a destacades iniciatives culturals de final del segle, així com un solvent transmissor a Barcelona de la modernitat artística europea. Tots dos artistes van coincidir físicament en una cruïlla cronològica que era, alhora, una cruïlla personal. Rusiñol era ja un artista reconegut que havia deixat de ser un referent d’avantguarda i Picasso, per contra, era encara un artista incipient a la recerca d’estímuls i referents. Aquest procés picassià focalitzat en Rusiñol consisteix a escollir un model i tot seguit retratar-lo, analitzar-lo, copiar-lo i, finalment, superar-lo. A partir d’aquesta mirada de Picasso personalitzada en Rusiñol es pot inferir un discurs més ampli: la influència del món artístic barceloní sobre Picasso i la seva actitud ambivalent respecte a aquest, del qual s’acabarà distanciant gradualment a mesura que es consolidi la seva experiència parisenca.

FROM WITHIN -YUSEF LATEEF-.

FROM WITHIN -YUSEF LATEEF-.

Album : The Three Faces Of Yusef Lateef
Tema : From Within.

Yusef Lateef : Flauta
Ron Carter : Violonchelo
Hugh Lawson : Celeste
Herman Wright : Bajo
Lex Humphries : Bateria

Grabado : 1960
Sello : Original Jazz Classics

LA MANI DEL 10.

LA MANI DEL 10.

Xafogor intensa al passeig de Gràcia. Pels laterals, cap a les sis, encara hi bufa una mica de vent. La humitat deu arribar al noranta per cent. Els del metro han tancat una de les sortides de Diagonal i he suat la cansalada per treure el nas a la manifestació. Moltes famílies i moltes senyeres i estelades. Tota mena d'organitzacions són representades. Topo amb nombroses banderes del Moviment Equatorià, dels Afrocatalans i de l'Espai Latino. També de partits que semblen sorgits de segles de naftalina. I pancartes molt divertides i il·lustratives de la situació. Us faig una petita selecció: “No volem ser una colònia d'Espanya”, “Independència: cap Estatut ens farà lliures”, i una de ben divertida, “Enviem l'Estatut a l'Arxiu de Salamanca”. Totes ben diferents de la messiànica de Montilla en un cartell enganxat a un pirulí de Via Laietana: “Segueixo creient en l'Estatut”. Em fa l'efecte que s'ha quedat sol amb els del PP –que, ben capat, l'Estatut els agrada força–, el senyor Miquel Iceta –sempre tan ponderat– i el ministre de Justícia de Madrid, “de cuyo nombre no quiero acordarme”.

La manifestació fa patxoca, però no hi ha comparació possible amb l'Onze de Setembre del 77.

Aquella va ser una diada fruit de l'esperança. L'actual és producte de la frustració. La d'ahir constata el fracàs del model autonòmic i, novament, dels federalistes, dels que consideren que la via espanyola és possible. Un fracàs, sobretot, dels socialistes i el seu aparent domini absolut, que s'estén pel govern de l'Estat, per la Generalitat, per les diputacions i per la majoria dels ajuntaments grans de Catalunya.

La marea humana no sé com reaccionarà demà. Els crits continuats d'independència potser només representen una part de Catalunya, però sonen nítids i espero que transcendents. ¿Continuarà tot igual o canviaran aquest estat de coses?

Dins l'esquizofrènia que vivim, la manifestació pot tenir una doble interpretació. D'una banda pot servir per congratular-se del poder de convocatòria i de la possibilitat que un altre cop la ciutadania surti al carrer en defensa de les llibertats. En la segona opció, mostrar la perplexitat davant la ingenuïtat dels que es pensaven que els representants de l'Estat espanyol apostarien per un model més integrador. ¿Si davant d'un Estatut tan descafeïnat com el que es va votar, s'ha reaccionat d'aquesta manera tan lenta i regressiva, què hauria passat si haguéssim avançat en l'única direcció possible: la sobirania?

Ho dic sense apassionaments ni defenses idealitzades de Catalunya. Com és possible pertànyer a un Estat que ens discrimina, que considera les llengües que no són el castellà de segona o tercera divisió i no pròpies? ¿Es pot mantenir una situació així eternament? La realitat demostra de nou allò de fer la puta i la Ramoneta. Hi ha els professionals del poder i els que els donen suport. Un dia poden ser ministres de Madrid i pocs mesos després presidents o consellers de la Generalitat. ¿Es poden fer els dos papers i sortir-ne indemne? Ja no parlo de qüestions ideològiques sinó d'una idea de Catalunya no tan possibilista. El pragmatisme d'altres temps ens va dur a una certa supervivència, però el camí és a mitges i no veig el PSC encapçalant res més que una continuació d'una Espanya infeliç.

La manifestació d'ahir va ser una fita, però també el símptoma d'una malaltia. No em serveix el que em va dir una senyora que anava a la manifestació, apel·lant a la “dignitat”. No em funciona aquesta fórmula. Cal apel·lar al sentit comú, a l'equitat i a posar punt final a un matrimoni nefast.

Font : Avui.

EL POBLE DICTA SENTENCIA.

EL POBLE DICTA SENTENCIA.

La protesta contra la sentència de l'Estatut es converteix en el clam sobiranista més gran de tots els temps.

La marxa va desbordar el passeig de Gràcia i la Gran Via i es va allargar fins més enllà de les deu de la nit Màxima pressió sobre la classe política perquè reculli el sentir de la nació per respondre l'alt tribunal


Manifestació superlativa. La protesta d'ahir contra la sentència del Tribunal Constitucional va ser una marxa massiva d'afirmació nacional i de defensa del dret a decidir; va ser unitària, però per sobre de tot va ser una manifestació independentista per dir adéu a Espanya. Cap crit a favor de l'autonomisme. Milers de senyeres, però també d'estelades, omplien el passeig de Gràcia de Barcelona, més que mai capital nacional de Catalunya, i envoltaven la capçalera de la marxa, amb el president de la Generalitat, el socialista José Montilla, que va ser llargament escridassat.

El 10-J va reunir un milió i mig de persones, segons l'organització, Òmnium Cultural (quatre-centes mil persones menys, segons la Guàrdia Urbana). En qualsevol cas, va ser el clam nacional més multitudinari de tots els temps, sense res a envejar a la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. Aleshores se sortia de quaranta anys de dictadura. Avui, salvant les distàncies, es tanca un cicle de més de trenta anys d'autonomia.

El sol avançava més ràpidament que els manifestants, que van començar a caminar a les sis de la tarda. Dues hores més tard es dissolia la capçalera. per la gentada, que va sobrepassar totes les previsions. La gent va preferir protestar que anar a la platja, en un dissabte de juliol qualsevol. Centenars d'autocars van arribar d'arreu dels Països Catalans. S'amuntegaven l'un rere l'altre als carrers adjacents al passeig de Gràcia, per on també baixaven riuades de ciutadans.

La controvèrsia per la capçalera, oberta pel PSC pocs dies abans de la marxa, va quedar tapada. Fins la senyera inicial, de 250 metres quadrats, es va fer petita per la gran quantitat de manifestants. Al final, un gran lema va obrir la manifestació, i no era l'oficial –Som una nació. Nosaltres decidim– sinó Ens roben 60 milions d'euros al dia. Independència = necessitat.
El president Montilla va aguantar estoic els crits d'“independència” i de “dimissió”, i va marxar escortat i increpat. Al seu costat avançaven Ernest Benach i els expresidents Jordi Pujol, Heribert Barrera i Joan Rigol, seguits de polítics de tots els partits d'arrel catalana.

Els manifestants van trencar per la Gran Via i van continuar la festa fins a la plaça de Tetuan, on els actors Txe Arana i Lluís Soler van llegir un text d'Òmnium: “Catalunya, com tota nació, té dret –inalienable per cap constitució– de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania”.

Una qüestió de fons planava entre senyeres i estelades: I demà, què? La classe política serà capaç de catalitzar tot aquest fervor, rebuig, disgust, queixa, clamor, lament, anhel, cansament, indignació i frustració?

El poble s'ha posat al davant. La setmana que ve tocarà als partits polítics, en un ple extraordinari divendres al Parlament, recollir el sentiment de la nació per donar resposta a l'agressió de l'alt tribunal espanyol. I a la tardor, eleccions.

1.500.000 de persones es van manifestar ahir pels carrers de Barcelona, segons Òmnium Cultural.


Declaració de comiat

Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats, etc. Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.

La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia.

Per això fem una manifestació en defensa dels valors democràtics en què reclamem el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum.

Catalunya, com tota nació, té el dret –inalienable per cap constitució– de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.

SOM UNA NACIÓ.
NOSALTRES DECIDIM

Font : Avui.

NOSALTRES DECIDIM SOM UNA NACIO -2-.

NOSALTRES DECIDIM SOM UNA NACIO -2-.

ELS SEGADORS x L'ORFEO CATALA.

NOSALTRES DECIDIM SOM UNA NACIO -1-.

NOSALTRES DECIDIM SOM UNA NACIO -1-.